 Quan el passat dijous 9 de febrer el ministre d’Economia, Luis de Guindos va mussitar a cau d’orella d’Oliver Rehn, comissari europeu d’Afers Econòmics “demà aprovarem la reforma laboral y serà extremadament agressiva”, estava enviant un missatge d’allò més agradable al tàndem Merkel/Sarkozy, però sobre tot als seus caps, els “mercats”, és a dir als rics i poderosos d’Europa i del món sencer.
La reforma laboral, que va ser immediatament aprovada pel Consell de Ministres següent, no és solament “agressiva”, sinó socialment devastadora: baixada general de sous, contractes més precaris, expedients de regulació d’ocupació per la via d’urgència i disminució de les indemnitzacions per acomiadament, entre altres dels quals la premsa ja n’ha informat detalladament.
En la meva opinió, la reforma laboral és una bomba de rellotgeria destinada a torpedinar el pacte constitucional en matèria laboral inspirat en els del sistema democràtic de benestar d’Europa Occidental, reforma que no servirà per a crear més ocupació, sinó més atur (com sabem per altres experiències similars), que desplaça, definitivament, el punt de gravetat de del nostre edifici social -el poder- als dominis de les grans fortunes i dels grans especuladors, que deixa en una posició extremadament dèbil els assalariats que formaven bona part de la classe mitja amb capacitat de consumir i de pagar impostos, que arracona i avergonyeix els sindicats, uns dels pilars del diàleg social, i que acabarà abocant a la misèria més absoluta centenars de milers de persones, que s’afegiran al vint-i-dos per cent de pobres que Càritas comptabilitza.
Crec, en definitiva, que el fruit d’aquesta reforma ultraliberal, i d’altres que ja han dut a terme governs d’esquerres i de les dretes catalanes, espanyoles, europees, i totes les reformes liberals que puguin venir, configuraran una societat formada per un reduït grapat de rics molt, molt rics, una immensitat de pobres, i una quasi inexistent classe mitjana. És el sistema americà -més aviat centreamericà- del campi qui pugui que jo els diners ja els tinc a Suïssa o... a les Illes Caiman.
Greu irresponsabilitat dels nostres dirigents polítics i socials perquè, en un cos ja malalt, estan obrint una ferida de grans dimensions que serà molt difícil tancar i portarà a conseqüències probablement irreparables durant generacions.
Antoni Ibáñez-Olivares
|
| |
Puntuació promig: 0
vots: 0
|
|
Portada 
