moianès.net, el portal del Moianès i rodalies

El perdó dels homes mai no pot ser total perquè, entre altres raons, resultaria perfecte, una aspiració a l'absolut que és un atribut exclusiu de Déu. Els homes, d'altra banda, arrosseguen biografies i circumstàncies vitals que fan que sovint parlin de perdonar sense oblidar, deixant obert inadvertidament el camí a un tipus de justícia que es pot semblar molt a la revenja, amb la porta oberta a la reiteració dels conflictes.

En aquest sentit, molts deuen recordar haver vist el film In my Country, del director John Boorman, que a Espanya es va estrenar l’any 2005 amb el títol de “En mi tierra”. Basada en fets reals, la pel·lícula tracta el procés de diàleg i reconciliació que es va dur a terme Sudàfrica, a mitjans dels anys noranta, poc després que Nelson Mandela arribés al poder per posar punt i final al sistema de segregació racial que imperava legalment al país des del 1948. Aquest procés d'enteniment es va realitzar en el si de la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, que va ser presidida pel bisbe anglicà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau 1984, qui va establir per a aquella el següent lema: “Sense perdó no hi ha futur, però sense confessió no hi pot haver perdó.”

Al llarg de les diverses sessions que la Comissió va celebrar, s’hi van trobar, cara a cara, els botxins i les víctimes de l’època de l'apartheid. Fins i tot, en un gest sense precedents, el ja president Mandela va anar a visitar Betsie Verwoerd, vídua de Hendrik Verwoerd, el qual havia estat un dels organitzadors del règim segregacionista, primer ministre del país, i responsable de la massacre de negres a Shaperville de 1960. Hi ha qui opina que tot aquest procés va permetre que les víctimes rebessin consol, admiració, reconeixement, i, algunes d’elles, indemnitzacions pels seus sofriments. També hi ha qui pensa que tot es va reduir a concedir una simple amnistia, que beneficiaria sobre tot els líders de l'apartheid, els quals, a canvi d'admetre la veritat, en sortirien indemnes sense haver de fer front a llurs responsabilitats. Però les ferides no s’han tancat, com ho demostra que la policia sudafricana (ara, amb majoria de guàrdies negres a les seves files) ha vingut reprimint des del mes d’agost diverses vagues i manifestacions de treballadors de les mines, majoritàriament negres, que protesten per millorar les seves infrahumanes condicions de treball, disparant i havent causat més de quaranta morts, desenes de ferits i centenars de detencions.

Així doncs, resulta que després de divuit anys de govern de la majoria negra, Sudàfrica, un país amb un índex de desenvolupament mitjà, i amb enormes riqueses naturals, és, segons estadístiques de l’ONU, el lloc on hi ha una major diferència entre pobres i rics, havent-se creat una pròspera, però reduïda, classe mitjana de raça negra -gràcies a l’enorme nivell de corrupció- la qual comparteix interessos amb la minoria blanca, perquè ha volgut oblidar, o potser no havia entès mai, que el conflicte, més que entre blancs i negres, ho era entre rics i pobres. O, per precisar més, el conflicte identitari emmascarava o s’afegia a la lluita entre classes socials.

Per això, els qui van acusar Mandela de “tou” quan va visitar la Sra. Verwoerd, no deixaven de tenir una certa raó, perquè com hom atribueix a Gandhi: “Allò que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions. No es pot oblidar massa. El dèbil mai pot perdonar. Perdonar és atribut dels forts” ¿Què volia dir el Mahatma amb aquesta reflexió? ¿Potser que la capacitat de perdonar és un signe de fortalesa moral? ¿O més aviat que les víctimes han sofert tant que ja no poden oblidar del tot ni perdonar?

Sigui quin sigui el significat de les paraules de Gandhi, penso que en la societat dels humans no hi pot haver perdó sense una veritable justícia reparadora per a l’ofès, ni clemència per a l’ofensor si aquest no accepta de tot cor sotmetre’s al correctiu i demostra voluntat de rehabilitació: allò que en termes cristians es coneix com a penitència i propòsit d’esmena. D’altra banda, crec que, de perfecte, només ho és el perdó que prové de Déu, de la seva misericòrdia que anuncia pau i justícia en l’eternitat del Regne per als qui a la Terra han estat oprimits durant generacions.

Per tant, resulta totalment comprensible que Jesús, fill de Déu, li respongués a Pere: “No et dic (que perdonis) fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set” (Mt 18,22), que és una manera de dir que el perdó no ha de tenir límits, i que a continuació il·lustrés el seu mandat amb la ja tan comentada paràbola de l'home que devia molts diners, també coneguda com la del servent sense compassió, el qual, després que el seu amo li perdonés tots els deutes, va ser enviat al calabós per aquell en no procedir de la mateixa manera amb un seu company que li devia una suma de diners molt menor. ”Així mateix -diu Jesús- us tractarà el meu Pare celestial, si cadascun de vosaltres no perdona de tot cor el seu germà” (Mt 18,35).

Per acabar, voldria deixar constància que, que, en relació amb el tema que ens ocupa, estic totalment d’acord amb la següent afirmació del teòleg Hans Küng: “No hi ha reconciliació amb Déu sense reconciliació en el terreny interpersonal. El perdó de Déu està vinculat al perdó recíproc dels homes.” I si n'estic d'acord és perquè penso que aquestes paraules de Küng s'adiuen molt amb els manaments de Jesús: “Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment. Aquest és el manament principal i el més gran. El segon se li assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els Profetes.” (Mt 22, 37-40).

Però Jesús, certament home, també era perfectament Déu. Per això, els homes normals, que som nascuts en el món, només podem aspirar a imitar, i tan sols a imitar, el Crist Senyor Nostre.

Antoni Ibáñez-Olivares