L'Estany: Límits de la Vall dels Reis
Enviat el Dijous, 21 de juliol a les 09:29:47 per Redaccio |
|
Sortíem de Sabadell a les 8,00, anàvem únicament al vehicle tres del habitual grup de excursionistes; m’acompanyaven l’Antoni Ibáñez Olivares, i el Tomás Irigaray López, la resta en aquest dia, tenien compromisos de caire familiar i/o social per atendre.
Deixàvem el cotxe a l’entrada d’un camí que ens menarà fins les fonts de Jesús i l’anomenada del Molí [ possiblement del Castell, per la proximitat d’aquesta finca ], en la que trobem taules i seients de pedra en un lloc veritablement fresc i encisador, on l’única nota discordant és un cartell, en el que se’ns comunica la qualitat de no potable de l’aigua de la font. Som en un país estrany en el que per estalviar-se l’anàlisi regular de les fonts, s’estimen més les autoritats, penjar cartells d’aquesta mena. Potser ja no en queda ni un de polític honrat, oi?
Trobàvem també més avall la font de Sant Antoni, arranjada i neta, amb una imatge de Sant Antoni Abad dins d’un petit receptacle a manera de capelleta. Malgrat tractar-se d’una figura molt relacionada amb la vida animal, és força infreqüent trobar per arreu, advocacions d’aquest Sant, en quina diada justament es celebren les “passades”.
Refem el camí fins a topar amb la xarxa metàl·lica del Castell, que ocupa literalment fins a la meitat del llit de la riera de l’Estany, i ens barra el pas per continuar fins a la casa del Pla, a les envistes ja de Sant Feliuet de Terrassola; ens cal fer via per la carretera C-59, que encara no s’han atrevit a tallar els poderosos propietaris d’algunes de les cases d’aquesta Vall del Reis.
El Pla, és més un conjunt de cases que una masia, en la que per part dels propietaris rebem tota mena d’atencions en aquesta tasca de recollir imatges, és sens dubte l’arena en un mar de calç, si enteneu com nosaltres que l’arena és innòcua i la calç pot arribar a matar.
Sota un sol abrusador, malgrat trobar-nos encara lluny del migdia segons l’horari solar, fem el recorregut fins la casa anomenada La Sala, que fou en temps, una masoveria depenen de Rocafort; en el camí trobem el cartell de propietat particular, i ens preguntem una vegada més, si no existeixen propietats d’altre tipus, tot és d’algú, a que ve posar-ho de forma explicita?
Ens cal recollir imatges de lluny, tota vegada que els gossos de la finca estan lliures, i el camí més enllà de la Sala, està tallat per les tanques metàl·liques de Rocafort; la casa ha estat molt reformada i sembla tenir única o principalment un ús residencial.
Buscàvem una ombra fresca, i amb la imatge de fons de Sant Feliuet de Terrassola; [ insisteixo una vegada més, que el diminutiu, fruit de l’estimació vers els Sant, no fa justícia, a l’esplèndid temple romànic, quina recuperació en gran part, devem a la tasca pacient del Joan Raurell i la seva esposa ] hem vist magnífiques masies, en algun cas, quasi palaus, com: Rocafort, Rocabruna, El Castell, La Sala,... amb les que la més que modesta casa, que trobem prop de la font de Sant Antoni, no pot comparar-se. Donàvem bon compte, de les fruites fresques, maduixots, préssecs i pomes, per continuar amb les fruites seques, ametlles i avellanes que sense la dolçor dels dàtils del Feliu, ens costaven un bon xic d’empassar.
Tornàvem fins al camí, on havíem deixar el cotxe, que com pensàvem està sota l’ombra d’un esplendorós arbre de ribera; còmodament asseguts i gaudint alhora que del viatge, de la frescor de l’aire condicionat, tornem a Sabadell, on arriben abans de les 14,00.
El mati ha estat menys calorós del que ens temíem, i amb la consciència tranquil·la d’aquells que han fet bé els deures, ens acomiadem possiblement fins al proper més de setembre.
Amics lectors, us desitgem també unes molt bones vacances.
(c) Antonio Mora Vergés
|
| |
Puntuació promig: 0 vots: 0
|
|