Feia molt de temps que pensàvem dur
a terme aquesta travessa pel sostre del Moianes. Havíem resolt ja totes les qüestions
logístiques, derivades d’una única premissa bàsica, qualsevol sortida només ens
podia ocupar un mati, i com molt tard a les 14,00 hores havíem d’arribar a casa
per dinar amb la família.
Val a dir que dos de la colla veníem justament d’aquest món de la lògica
aplicada a trobar solucions, i certament en aquest cas, no ens havíem hagut
d’escarrassar gaire.
Al voltant de les 9,00 deixàvem un vehicle, (cotxe 1), uns metres abans de Sant
Cugat de Gavadons, per la impossibilitat física d’accedir a l’aparcament que es
troba damunt de l’ermita [no és la primera ocasió en que l’accés està tallat
per la darrera masia, que entenem s’extralimita fent servir el camí de domini
públic per a usos particulars], pujaven tots en el cotxe 2, i fèiem camí fins
a l’Estany, on el deixàvem just al costat del Monestir.
Des d’aquí seguiríem el GR 3 i el GR 177, que ens portarien fins al Puig Rodó,
des d’on gràcies a la boira mantindríem un dia més la nostra visió optimista de
la comarca, el dolmen dit del Puig Rodó encara que està localitzat quasi un
quilòmetre més enllà, serà l’objecte d’una disquisició que ens entretindrà fins
a la cruïlla del GR 3 que baixa fins a Moià, i el G 177 que ens portà fins al
nostre destí.
Alguns
defensen la construcció d’aquest monuments de l’època dels caçadors, amb el
sistema que se suposa a les piràmides d’Egipte, fer un munt de terra,
arrossegar les pedres, i buidar desprès la terra, deixant l’estructura tal i
com ara la veiem; jo personalment em manifesto contrari a aquesta hipòtesi, ja
que els caçadors no tenien eines per cavar la terra, ni per tallar arbres [per
fer rodolar les pedres] , el que tenien sens dubte [ i ara no tenim
,dissortadament ] , a part d’un major vigor físic, es la consciència de
treballar en equip; fins i tot els homes d’avui, en un nombre suficient,
podrien aixecar pedres d’aquest pes i mides , i fer per arreu dòlmens. Com
sempre, vosaltres amics lectors teniu la darrera decisió.
Al voltant de les 12,00 arribàvem al cotxe 1, el dia s’anava aclarint i fins el
sol començava a escalfar.
Constatàvem
al llarg del recorregut que els sembrats gaudien de les pluges continuades, i
de mantenir-se aquesta tendència aquesta vegada podria ser un any bo pels
pagesos i boletaires d’aquestes contrades. Des d’aquí un crit a favor, el
Moianes s’ho mereix!
Per damunt de les misèries personals i polítiques, publiques i privades dels
que tenen per professió la política, sou pregats de cercar solucions als
problemes REALS dels Moianès i de Catalunya!
En la tornada a l’Estany per recollir el cotxe 2, aprofitàvem per visitar
l’església, per admirar la imatge de la Mare de Déu de la Llet, i per gaudir a
cor que vols, de l’assaig d’unes cantants que preparaven possiblement una
cerimònia de matrimoni, el bon Déu constantment ens obsequia, ara amb la
contemplació de la natura, ara amb la cançó que sens dubtarà posarà la pell de
gallina als nuvis ben aviat. Els desitgem [sense conèixer-los, el millor durant
tota la seva vida].
Feia massa temps que per unes raons o altres, ens saltàvem la nostra cervesa
sense alcohol, a la Violeta de Castellterçol. Aquest matí hem tornat a practicar
una bona costum!
14,00h. Complíem l’horari, i uns a Sabadell, l’Antoni, el Tomàs i el Feliu, i
l’altre a Castellar del Vallès, tots desprès de dutxar-nos gaudíem del dinar
amb la família.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
