Volíem recollir de forma gràfica els efectes
de la ràpida transformació de l’entorn rural en els darrers decennis, i on
millor que a Vacarisses vàrem pensar?
Començarem
donant-vos-en una mínima informació :
El
municipi de Vacarisses és situat a la comarca del Vallès Occidental amb el
Bages i amb el Baix Llobregat. L'altura mitjana del terme és de 385 metres i té
una extensió de 40,54 quilòmetres quadrats. El terme molt muntanyós és
accidentat pel vessant occidental de la serra de l'Obac i els vessants
septentrionals de les serres de Sant Salvador de les Espases, del Puigventós i
de Coll Cardús. Limita amb els municipis de Castellbell i el Vilar, Rellinars,
Mura, Terrassa, Viladecavalls, Olesa de Montserrat, Esparreguera i Monistrol de
Montserrat. Aquest accidentat terreny es podria dividir en cinc valls
secundàries, que recollit les aigües dels respectius vessants, formen les
rieres de Rellinars, de Can Còdol i del Palà vers el nord, i vers el sud, el
torrent del Llor i la riera de Sant Jaume.
En
plena alta edat mitjana, el lloc de Vacarisses ("VACHARIZAS" o
"VACHERICIAS", "lloc de vaques") és esmentat en diversos
documents, alguns dels quals fan referència a l'església de Sant Fermí o a les donacions del comte Borrell de
Barcelona i del Monestir de Santa Cecília de Montserrat.
L'any
1021, apareix el primer document que parla del castell de Vacarisses: és el
Testament Sacramental del comte de Besalú, Bernat I de Tallaferro en el qual
cedeix el castell al seu fill Guillem, anomenat "El Gras".
L'any 1707 neix al castell de Vacarisses Manuel d'Amat
i de Junyent, que anys a venir es convertiria en Governador de Xile i Virrei
del Perú.
M’acompanyava
el fotògraf Tomàs Irigaray i López a quina habilitat confiava en aquesta ocasió
la tasca de recollir imatges; començàvem al casc antic on s’han portat a terme
obres de transformació de l’edifici que primer com a Castell, desprès com Ajuntament,
i properament com equipament cultural, Biblioteca,
Sala d’Actes ,... ha exercit sempre una funció “central” en aquesta avui
disseminada Vila. M’encanten i trobo particularment encertats, els rellotges de
sol idèntics a la façana del mati i a la del migdia.
Seguirem
fins a Viladoms de quina esplèndida
estampa recollirem imatges, primer des de l’exterior , i posteriorment amb el
permís de la propietat des del magnífic espai interior. Aquesta casa feta
segons les cròniques a semblança de l’Hostal
de Sant Jaume de Vallhonesta, ha pogut malgrat el sacrifici terrible
d’aquest municipi en benefici de les comunicacions entre el Bages i el
Barcelonès, trobar un nou sentit a la seva existència, i encara el futur amb
optimisme. Tot i patir les molèsties que implica tenir davant l’autopista més
cara del món.
Acabaríem
amb l’ascens fins a la casa anomenada Urpina,
segons la persona que ens va atendre; tancada entre la via fèrria i la
carretera C-58, resta isolada en la seva alçada sorollosa. El lloc gens agradós
en la actualitat, havia senyorejat en altre temps aquella part del terme,
ocupat avui per urbanitzacions que diferenciades pel topònim natural del lloc,
semblen agermanar-se en els cartells que sense solució de continuïtat trobem
per arreu, en venda, en venda, en venda .... ; dona la impressió que poca
gent es contesta ja la pregunta; on anem a viure? amb la resposta que dona nom
al relat; a Vacarisses, mon amour!!
La
popular Torrota que ens havia
contemplat durant tot el mati, ens deia el darrer adéu, en iniciar el descens
un cop superat el pont que per damunt de la carretera C-58 facilita l’accés
tant en direcció a Manresa, com a Terrassa.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
