Certament no era el primer dels títols insinuats, “Viatge amb senyores”, que feia referència evident a la presència femenina en aquesta excepcional excursió, ni tampoc el segon “ Del Modernisme a la Caverna “, que deixava entreveure el ventall de sorpreses que s’anirien desvetllant al llarg del passeig.
La sortida coincidia amb la segona festa local de Cerdanyola del Vallès, en la que s’honora a Sant Martí.
La història d’aquesta sortida venia de molt lluny, en ocasió d’un trasllat laboral vaig tenir el goig de conèixer a la Jeni i a la Sílvia, que gestionen de manera molt eficient la Pastisseria Santa Mònica; l’ambient humà a Cerdanyola del Vallès, com a quasi la major part de la conurbació barcelonina, és en el millor dels casos fred, quan no obertament hostil i desagradable, la pastisseria era i és encara, un oasi de cordialitat, educació i tracte humà; a partir d’aquestes premisses la relació de dia en dia es va anar aprofundint, en tot moment cadascú està en el seu paper, jo sóc un client i elles unes professionals que gestionen un negoci, però això certament no implica cap obstacle per desenvolupar una bona amistat, i interessar-se pels costums i hobbys dels altres.
En el meu cas, conèixer i fer conèixer Catalunya.
Les pastisseries però treballen el dissabte i el diumenge, i fan festa – en el seu cas - els dilluns - , trobar un dia per fer una sortida semblava doncs fora de l’estiu difícil, Sant Martí que va compartir la meitat de la seva capa amb un pobre, i que va donar lloc al noms d’oració, capilla o capella – lloc on està el tros de la capa - va facilitar-nos la possibilitat – que com veurem vam aprofitar al màxim – de fer un tomb pel Moianes, aprofitant aquest tardor tant i tant benigna que estem, gaudint o patint, vosaltres decidireu que se li escau més.
A les 10,00 em recollien a Castellar del Vallès, i començàvem a fer camí: Sentmenat - en quin cementiri està enterrat el Gato Pérez -, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, i abans d’assolir l’altiplà, un trencall a l’esquerra i visitàvem la finca de Can Trinxet anomenada avui La Baronia, dedicada al turisme rural, i que sens dubte podem qualificar com una de les joies modernistes de l’Alt Vallès.
Seguíem desprès fins a Sant Quirze de Safaja, on remuntàvem el torrent de l’Espluga, fins a la famosa Balma dita de l’Espluga, on s’hi han trobat evidències de presència humana des de l’antiguitat més remota; tornàvem a la carretera per visitar l’anomenat Parc de les Aigües i continuar desprès fins a Castellterçol, on podíem únicament fer un tomb en cotxe, i novament a la carretera en direcció a Moià, ens aturàvem a la Poua de Glaç de la Fàbrega; altre cop al cotxe, i de dret a la Plaça de l’església de Moià on fèiem un curt passeig – les botigues tanquen els dilluns – a “pas de senyora “, de nou a la carretera, ara en direcció a Collsuspina que visitàvem sense baixar del vehicle, i cap a la roureda de Casanoves per on tombàvem quasi 30 minuts !, abans de les 14,00 érem dalt de l’ermita de Sant Cugat de Gavadons o de Coll-sa-sima, i des del seu esplèndid mirador copsàvem l’extrema bellesa i diversitat d’aquest país nostre.
Al voltant de les 14,30 ens assentàvem a taula a la Fonda de Sant Quirze de Safaja.
El dinar va ser bo i alhora agradable, tant pel lloc, com per les persones i les situacions que en la conversa anàvem evocant a cada moment, que si la poua, que si l’ermita, que si la bauma, que ... , íntimament em sentia confortat per haver fer un disseny de la sortida, que semblava haver agradat d’allò més a la Jeni i la Silvia.
Fins la possibilitat de fer excursions com aquesta de manera professional - com a guia - es van plantejar durant el dinar. Penso que fora possiblement molt onerós per a les persones a les que pot agradar aquesta mena de llocs. En tot cas, més enllà d’aquella conversa, ningú m’ha manifestat mai el seu interès en aquest tema. En tot cas, si algú vol repetir-ho un e-mail a amora@moines.net
Abans de les 17,00 tornàvem a les terres dures del baix Vallès.
© Antonio Mora Vergés