Sortíem del nostre Vallès [ territori alterat ], a les 7,00 del mati, el sol tot just començava a sortir; anàvem: El Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i Lopez, la Paqui Cabeza Carrasco, i l’Antonio Mora Vergés; havíem quedat amb la Irene Tironi Laporte, la nostra sherpa per les terres del Lluçanès a les 8,00 davant l’entrada de la Surina a Sant Bertomeu del Grau. La nostra destinació en aquesta ocasió era Santa Eulàlia de Puig-Oriol.
Al voltant de les 9,00 hores des del mas Puig-Oriol que es troba a 500 m del nucli de Sta. Eulàlia de Puig-Oriol, accedíem al petit cementiri; volíem recollir imatges de la primitiva església de Santa Eulàlia, El 905 hi ha ja constància de l’existència d’aquest temple Parroquial, com a sufragània de Lluçà, malmesa possiblement pels terratrèmols de 1.428 fou refeta l’any 1435, dins l'àmbit de l'actual cementiri, on resta part de la vella edificació. Malgrat l’aparença, l’edifici actualment fa funcions de magatzem i/o dipòsit; romànic certament, però magatzem al cap i a la fi.
El poble es formà a partir del s XVIII. El 1855 s'independitzà eclesiàsticament de Lluçà, i per això es construí aleshores una nova església dins el nucli de la població.
E
l municipi comprèn, a més del poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, cap administratiu, el poble de Santa Maria de Lluçà, les antigues demarcacions parroquials de Sant Climent de la Riba i Sant Cristòfol de Borrassers i un nombre important de masies esparses arreu.
L'església de Sant Pere del Grau, antiga sufragània del monestir de Lluçà, es troba dins del terme de Lluçà, al N de Prats de Lluçanès, prop el gran casal del Grau. És un edifici de tradició romànica molt modificat i restaurat al principi de segle XX. Abans el lloc era anomenat Torroella, i l'església Sant Pere de Torroella. L'any 1878 l'esglesiola passà a ser capella particular del mas de Torroella.
La petita església de Sant Quirze de Tordelespà es coneix des del 1217, bé que l'absis romànic adherit a l'actual edifici del segle XVIII la fa anterior. Tenia culte setmanal a càrrec dels canonges de Lluçà, i la seva demarcació no fou mai parròquia, però gaudí d'una certa autonomia i era representada per dos homes, anomenats decurions, a les reunions del terme de Lluçà; formava un apèndix entre els termes d'Alpens i Boatella, des de Comermada fins als masos de Tordelespà i Muntanyola.
El Tomàs i la Paqui, abans de marxar, adquiriran un bon nombre d’embotits del país. A banda d’ajudar al desenvolupament d’aquest territori serè, està clar que no únicament de romànic viu l’home, oi?
Antonio Mora Vergés
Portada 
