Benvingut a moianès.net
Portada Els més llegits Correu Galeria fotogràfica Fòrums

Índex
· Inici
· Arxiu de notícies
· Bibliografia, mapes i vídeo reportatges
· Buscar
· Els més llegits
· Enllaços
· Enquestes
· Enviar article/notícia
· Fòrums
· Google-cerca
· Preguntes freqüents
· Suggeriments
· Temes
· Vista darreres publicacions

Articles a l'atzar

cultura
[ cultura ]

·El pont del Rossinyol i el pas de la Foradada de Sant Miquel del Fai
·Biblioteca de Moià - Agenda març 2024
·Sant Vicenç de Torelló, o Lloriana de Ter
·Biblioteca de Moià - Agenda febrer 2024
·Santa Margarida de Vilaltella i el Santuari dels Munts
·Biblioteca de Moià - Agenda gener 2024
·Una volta per la riera de Fonts Calents
·Biblioteca de Moià - Agenda desembre 2023
·Sant Pere de la Portella, l'abandó imperdonable

Menú per Categories
· Totes les Categories
· Aportacions
· Bages
· Berguedà
· Calders
· Castellcir
· Castellterçol
· Catalunya
· Collsuspina
· Comarques Centrals
· Granera
· Internacional
· L'Estany
· Lluçanès
· Moià
· Moianès
· Monistrol de Calders
· Osona
· St. Quirze Safaja
· Sta. Maria d'Oló
· Vallès Occidental
· Vallès Oriental

Segueix-nos també a facebook
Cliqueu aquí per entrar a facebook

El temps

Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de Moià a temps real
Meteo Moià
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo l'Estany
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo Collsuspina
Cliqueu aquí per a veure dades meteorològiques de l'Estany a temps real
Meteo Monistrol
Cliqueu aquí per a veure la imatge més gran
Meteosat

El temps a Catalunya
Cliqueu aquí per a veure la predicció a curt termini

  
Aportacions: L'observador
opinió
Jo no sóc d’aquí, jo només he vingut a observar, i passaré sense pena ni gloria, perquè jo només he vingut a mirar.

He vist com naixeu pulcres, innocents, nets d’esperit. Llavors al cap del temps us aneu espatllant de cos i ànima.

He vist com us estimeu, abraceu, rieu, però també com us odieu, envegeu, maltracteu.

He contemplat coses meravelloses, els rius, els boscos, les muntanyes, el mar, el cel, tots els essers vius.

He mirat com aneu com somnàmbuls, programats, deambulant per aquí i per allà buscant no sé que.

Us observo des de fa anys sense saber que voleu i a on aneu.  

Us ajudeu els uns als altres, lluiteu per sobreviure, però també us elimineu sense pietat.

El diner us mou el món d’una manera cruel, creant grans desigualtats entre vosaltres, però també sabeu ser solidaris.

I marxaré sense pena ni gloria, havent vist coses extraordinàries, però també coses terribles, decebut i alhora content perquè jo no sóc d’aquí.

 

Feliu Añaños Masllovet


Enviat per Redaccio el Dimecres, 27 de juliol a les 09:51:18 (213 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Trobarem a faltar el teu somriure
opinió
I Déu va mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Per fer reflexionar a l’home va enviar-li  una maledicció; li trauria un dels més preuats elements que té la condició humana, el somriure. Tampoc es podria ajuntar amb els de la seva espècie i hauria de passar la major part del temps tancat a casa.

I la natura ho va notar, l’aire va començar a ser més pur, els animals van recuperar el seu territori perdut, les flors van sortir als llocs més insospitats, a on feia temps que no naixien, i es va tornar a sentir el cant dels ocells.

I Déu va aixecar el càstig parcialment a l’home, podria sortir de casa però no somriure.

I l’home mentrestant intentava buscar la poció màgica que desfés el malefici.

I Déu va tornar a mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Va limitar els moviments dels homes i les dones, el contacte entre ells, l’efecte, el somriure...

 

Feliu Añaños Masllovet


Enviat per Redaccio el Dimarts, 20 d'octubre a les 10:35:04 (554 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: No tot anirà bé!
opinió
Tutto andrà bene és el missatge que fa dies omple els balcons d'Itàlia després de viure l’esclat de pandèmia del coronavirus. El Tot anirà bé també ha arribat a Catalunya, però de fet estem comprovant que no tot està anant bé ni anirà bé a curt i mig termini.

Aquí tothom hi perdrà a tots els nivells. A banda de les víctimes que deixarà pel camí el virus, la gent treballadora és la que més patirà, quan ja estem comprovant les dades del atur que han pujat d’una manera alarmant, això sense tenir en compte els ERTOs. Es veu a venir allò de la crisi del 2008 a on els pobres seran més pobres i els rics més rics. Seran moltes les famílies i les empreses que acabaran endeutades o fent suspensió de pagaments, això en quan a nivell econòmic.

En quan a nivell emocional, la gent, després de tants dies de reclusió i confinament quedarà també afectada. El fet de no poder-se ni acostar amb el altres, ja no dic abraçar-se o fer-se petons, ni tan sols encaixar les mans, comportarà un descens de la socialització, sent tan important per l’ésser humà el contacte físic. Ens ho pensarem dos cops abans de fer un petó a donar la mà a algú.


Enviat per Redaccio el Dilluns, 13 d'abril a les 12:49:36 (1240 Lectures)
(Llegir més... | 39964 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Estem condemnats al confinament perpetu?
opinió
Els Partits de l’Eix del Mal aprovaven el 26 de març de 2015, la presó permanent revisable, la màxima pena privativa de llibertat del Codi Penal espanyol, dins de la Llei de Seguretat Ciutadana o “ llei mordassa”, que amb la boca plena, els que es qualifiquen de partits democràtiques es comprometien a deixar sense efecte., la llei continua vigent, i s’ha vingut aplicant contra qualsevol manifestació ciutadana que no pretengui aplaudir al GOBIERNO.

La proposta de sortida del confinament sembla que perllonga el tancament d’escoles, i d’espais on es puguin donar concentració de persones, que només permet a les fàbriques, i als magatzems de productes bàsics – aviat la roba interior s’haurà de considerar així – ,  infants, joves i jubilats que no son ‘força de treball’ tindrien força restriccions per a circular lliurement.

Per “garantir”  la salut, es limita la llibertat.

Els epidemiòlegs consideren que la rati de defuncions al REINO DE ESPAÑA, 9,47%, 11.947 persones sobre 126.168 casos OFICIALMENT, reconeguts avui 5.04.2020, és una falsedat, i que el nombre REAL supera amb escreix els 1.200.000.

Afegiu aquí que la proposta de l’equip de l’Oriol Mitjà i Villar (Arenys de Munt, 23 de juny de 1980) fa un especial èmfasi en l’avaluació de la immunitat de la població; la detecció precoç de casos i de contactes,.., en definitiva en fer, allò  que a dia d’avui es reclama per arreu, proves, tests,……

Està clar que NO SOM gaire “sapiens”, la nostra historia, la començaven amb mal peu contrariant la voluntat de Déu, que ens desnonava del Paradís terrenal.

Ara, ens mans del ‘maligne’, les peripècies que narrava George Orwell (25 de juny del 1903 - 21 de gener del 1950), en la seva novel·la “L’últim home a Europa”, que es publicaria amb el títol “1984”, ens acabaran semblant suaus.

Confiem que el bon Déu tingui pietat de nosaltres.


Antonio Mora Vergés


Enviat per Redaccio el Diumenge, 05 d'abril a les 14:12:37 (2934 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Banderes d'oració
opinió
No són freqüents per aquestes terres nostres, parlo de les oracions, estem no en un estat laic, sinó clarament en un estat contrari a tota pràctica religiosa, del color que sigui, en això si que podem afirmar que no som racistes!

Ens carreguen els musulmans amb les seves peticions de tenir un lloc per a pregar, ens carreguen també els jueus, tot i que aquests no demanen que sigui l’erari públic qui doni solució al tema dels locals, com no ho fan la majoria de confessions cristianes i assimilades, com els testimonis de Jehovà, els Mormons; i com tampoc ho van fer els budistes, que son justament els que fan servir aquest estri curiós, l’anomenada bandera d’oració.

El terme bandera, és clarament originari de la Xina, amb un anticipació no inferior a un mil·lenni, a l’ús d’aquest senyal com identificació d’algun grup humà, exercit, o quan és va saber que eren, com a un país.

L’ús religiós està força concentrat en els països propers al Tibet, i consisteix en escriure pregaries en un tros de roba, que desprès serà traslladada fins a un punt elevat, i allí amb els suports que calgui és deixarà onejar, perquè el vent porti fins al cel, les pregaries permanents d’aquells que han participar en la tasca, primer de fer la bandera, desprès de portar-la fins a un lloc elevat i finalment la de fitxar-la de la millor manera possible, perquè l’efecte sigui el màxim de durador.

Està però clar, que cal renovar freqüentment les banderes, sobretot si recordem que en la zona del Tibet, els vents son forts, els freds severs i la naturalesa ensenya per arreu la seva força.

Enviat per Redaccio el Diumenge, 22 de desembre a les 08:52:10 (1044 Lectures)
(Llegir més... | 40619 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: L'Hostal del Llop
opinió
Algun mapa el situava en un punt entremig entre el Coll de Traens i el Coll de la Descarrega, donava servei als que feien el trajecte entre Granera i Sant Llorenç Savall, o entre aquesta població i Calders o Mura i Talamanca.

Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el seu Bisbe en demanda d’absolució.

Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple: una gran cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.

El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i finals del segle XVI, n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.

Enviat per Redaccio el Divendres, 20 de setembre a les 07:28:49 (1328 Lectures)
(Llegir més... | 40840 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Manifest contra la pobresa
societat
“Això diu el Senyor: defenseu el dret i la justícia” (Jr 22,3)

L’ecumenisme és un moviment de diàleg entre cristians de diverses confessions per trobar espais de col·laboració i amistat entre ells, en vistes al retrobament. En aquest sentit, treballa, no únicament en l’àmbit doctrinal o teològic, sinó també en qüestions de caràcter social i assistencial.

Conseqüent amb això, el Moviment Ecumènic de Sabadell, després de mesos d’estudi, fins i tot amb la col·laboració d’experts en la matèria, vol cridar l’atenció sobre els efectes de la cronificació de la pobresa, la qual és una de les seqüeles de la crisi econòmica -un dolorós forat negre del sistema econòmic- que a la nostra ciutat afecta, segons diversos estudis, més d’un vint per cent de la població. La pretesa recuperació de l’economia no beneficia tothom per igual.

L’exemple més pregon n’és, entre altres, la reaparició de la figura dels treballadors pobres, amb sous molt baixos i contractes molt precaris. Les persones que pateixen aquesta situació es troben a prop de la vulnerabilitat social o hi són clarament immerses. També a la nostra ciutat i a la nostra comarca.


Enviat per Redaccio el Diumenge, 16 de juny a les 09:30:47 (977 Lectures)
(Llegir més... | 41890 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Els Reis Mags amb barretina
opinió
Una vegada hi havia a Catalunya un poble molt petit i pobre. Hi vivien només tres famílies que lluitaven cada dia per mantenir el poble viu, no volien que quedes desert i abandonat. Vivien del que cultivaven als horts i als conreus, també del bestiar que tenien com conills i gallines.

Les tres famílies ho compartien tot, així podien d'aquesta manera tirar endavant. Les dificultats però no eren poques, doncs les cases eren molt velles i necessitaven sovint un bon manteniment. També s’havien d’arreglar els pous i les sèquies d’on treien l’aigua.

Un any de molta sequera els pous quedaren secs, les sèquies eixutes i les fonts no rajaven. Així és que ja es veien deixant el poble amb molta pena i anar a un altre lloc a on poguessin sobreviure. Provar de fer arribar aigua novament al poble era molt costos i ells no s’ho podien permetre. Ho tenien decidit, a mitjans de gener marxarien.

Enviat per Redaccio el Dijous, 31 de desembre a les 09:49:27 (1924 Lectures)
(Llegir més... | 3036 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Hi ha una palmera al pati
opinió
Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.

Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.

Enviat per Redaccio el Dimarts, 09 de desembre a les 13:07:37 (2288 Lectures)
(Llegir més... | 8816 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: L'amor de l'osset per la seva mare
opinió
Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!

Un paisatge meravellós, tot nevat…


Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.

Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.

Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.

L’osset tot plorós, pensava:

─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:

─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.

Enviat per Redaccio el Diumenge, 22 de desembre a les 09:40:09 (2204 Lectures)
(Llegir més... | 15489 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Mirall de l'ànima
opinió
La frase deia, "la cara és el mirall de l'ànima "; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.

Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot "la mala sang" amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?

Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.

El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?

Enviat per Redaccio el Diumenge, 08 de desembre a les 19:04:25 (1998 Lectures)
(Llegir més... | 3873 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Un grill a casa dels avis
opinió
Doncs sí, a casa dels meus avis tenien un grill, no l’havien pogut trobar mai, no coneixien el seu amagatall i a l'estiu només se sentia el cant del grill, amb el seu característic "cric-cric".

Cada any passava les vacances a casa dels meus avis, em tenia ben intrigada el grill, quan els meus avis dormien i es pensaven que jo també dormia, sortia al pati a veure si veia al grill, i alguna vegada l'àvia m’havia enxampat escoltant el cant del grill i em preguntava: ─com és que no estàs dormint, que no tens son? no ─li contestava i afegia: ─estic molt fresca aquí al pati, dins fa massa calor i a més, gaudeixo molt amb el cant del grill.

L'àvia em va aclarir: ─Fa temps que el sentim, però mai l’hem vist, hem buscat però res, i em diu: ─Me’n torno al llit, tracta de no anar a dormir massa tard, d'acord? d'acord ─vaig contestar, fins demà. L'àvia es va acostar, em va fer un petó i jo li vaig donar un altre. I se'n va anar a dormir.

Per costum, jo sortia cada dia al pati a escoltar el cant del grill, m’encantava el seu cant, de vegades grinyolava fort. El buscava sempre, havia mirat per la bassa, per les bardisses, enmig de les fulles, per la gespa, per tots els racons, i el grill no apareixia.

Al matí, encara que anava a dormir tard, era la primera a aixecar-me per contemplar la magnífica vista que tenia des de la meva habitació, un paisatge tot verd i envoltat de muntanyes, m’arreglava i baixava a esmorzar.

Enviat per Redaccio el Dissabte, 09 de novembre a les 19:08:16 (2336 Lectures)
(Llegir més... | 13290 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: Crònica d'un alliberament
opinió
No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava  el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.

Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet-  li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.

Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.

Enviat per Redaccio el Dissabte, 19 d'octubre a les 09:04:12 (2288 Lectures)
(Llegir més... | 5922 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

Aportacions: La rebel·lió de les rajoles
opinió
Era un fabricant de rajoles de tota classe que no en parava de fabricar. Tothom que el coneixia li deia “Joles”.

Vet aquí, que en Joles, estava molt preocupat pel que estava succeint en el seu poble. Veia amb preocupació que totes les rajoles que ell “artesanalment” fabricava i després els paletes col·locaven a les voreres, al cap d’un temps ja no eren ni la meitat de boniques.

En Joles, exclamava: – No hi ha dret! No tenen cura de les meves rajoles!

El que ell no sabia era que les rajoles també estaven molt disgustades pel tracte que rebien. Eren embrutades pels humans, tant petits com grans, hi tiraven brossa, els gossos pixaven i defecaven al damunt, quan venien festes rebien vomitades dels eixelebrats que quedaven allà sobre les rajoles fent-les envellir…

Un dia, com tot té vida i les rajoles també en tenen, una d’elles va exclamar:

-Haurien de tenir vergonya, segur que si els hi passés a ells, ja s’hi mirarien més, ja, segur, tota enfadada!

De tant ofesa pel tracte que rebien i amb raó, va convocar una reunió amb totes les altres rajoles i va exposar el tema: -Ens deixen deixalles, se’ns pixen i defequen, ens vomiten al damunt, que més ens poden fer ja?

Quan van acabar la reunió ja havien decidit el que farien: UNA REBEL·LIÓ DE RAJOLES.

Enviat per Redaccio el Dimecres, 18 de setembre a les 09:28:39 (1770 Lectures)
(Llegir més... | 11560 bytes més | Comentaris | Puntuació 5)

Aportacions: El pou de glaç i els menairons
opinió
Fa molts, molts anys, que en un poblet de la comarca de l’Alt Urgell va passar un fet curiós alhora extraordinari del qual encara es parla.

Vosaltres sabeu que avui dia existeixen els frigorífics elèctrics, que serveixen per conservar els aliments frescos durant dies, oi? Doncs els vostres padrins van ser els primers a tenir-ne un. Puntualitzem, en aquells temps es deien neveres de gel, però no us imagineu pas que fossin com les d’ara, no, i ara!

Eren unes neveres que s’hi assemblaven però molt més petites, a les quals s’introduïa una barra de gel dins del compartiment de dalt. Això era molt feixuc perquè s’havia de fer cada dia ja que el gel, en arribar la nit, ja s’havia convertit en aigua.

I el gel, d’on el treien?

Llavors existien unes fàbriques que elaboraven gel artificial per repartir-lo per les cases. Un traginer era l’encarregat de fer-ho. Recordo que descarregava la barra de gel, se la col·locava damunt de l’espatlla i així, casa per casa, n’anava repartint.

Però els avantpassats dels nostres avantpassats no van tenir frigorífics elèctrics, ni neveres de gel, ni tampoc gel; no tenien res de res. Els aliments els conservaven en salmorra al rebost de casa. D’aquesta manera, es guardaven molt de temps.

En aquests segles, els homes havien començat a construir pous de glaç i els utilitzaven per conservar el gel i la neu durant l’hivern. A l’estiu en feien gelats, conservaven el peix, altres aliments i fins i tot l’utilitzaven per a altres fins.

I com era un pou de glaç?

Enviat per Redaccio el Diumenge, 07 de juliol a les 18:15:51 (1515 Lectures)
(Llegir més... | 9287 bytes més | Comentaris | Puntuació 0)

La Galeria fotogràfica, web recomanada per patrimoni.gencat
Cliqueu aquí per a més informació

Enquestes
Quin és el patrimoni més rellevant del Moianès?

Arquitectònic
Artístic
Natural
Gastronòmic
Paisagístic
Rural
Industrial
Històric



Resultats
Enquestes

vots 18

Cercador
Google

Copieu. Enganxeu. Cerqueu.
Google web search
Search Text:

WWW
www.moianes.net

SafeSearch::


Advanced Search

Consultes rebudes
Hem rebut
9006328
impressions des de maig 2005

Articles antics
Dimecres, 08 de maig
· Despistats, però feliços
Dimecres, 24 d'abril
· L'origen de la rosa de Sant Jordi
Dimarts, 16 d'abril
· Quins temps aquells!!
Dilluns, 18 de març
· La Marieta perduda
Dilluns, 17 de desembre
· Fins a setanta vegades set
Divendres, 30 de novembre
· Diàleg per a la comprensió*
Dimarts, 24 d'abril
· L'Escanyapobres
Dimarts, 10 d'abril
· Insomni
Dimecres, 07 de març
· L'home que volia morir o viure
Dimecres, 15 de febrer
· ''Se va el caimán''
Divendres, 16 de desembre
· Conte de Nadal
Dilluns, 12 de desembre
· Baula, el destí dels humans
Dimarts, 25 d'octubre
· L'afer Quintana
Divendres, 21 d'octubre
· Al enemigo, ni agua !!!
Dilluns, 27 de juny
· L'imperi del mamonisme
Dijous, 28 d'abril
· No a l'abandonament ni al maltractament animal. Adopta!
Dimecres, 13 d'abril
· Zapatero, se va de ''rositas''
Dimarts, 04 de gener
· Els Reis Mags, la logística i la veritat
Dijous, 09 de desembre
· La reflexió de la jornada
Dilluns, 08 de novembre
· Benvingut Santedat

Articles Vells



Disseny optimitzat per una resolució de 1024 x 768 píxels
© moianes.net
Per la reproducció total o parcial d’aquesta publicació
demani autorització a la Redacció [ redaccio@moianes.net ]

PHP-Nuke Copyright © 2005 by Francisco Burzi. This is free software, and you may redistribute it under the GPL. PHP-Nuke comes with absolutely no warranty, for details, see the license.
Pàgina Generada en: 0.32 Segons