Passaven
pocs minuts d’un quart de 10, quan començàvem a fer camí des de Moià, cap a
l’ermita de la Tosca, el Molí d’en Brotons i la visió quasi espectral de Marfà
i l’ermita de Sant Pere damunt de la riera. Per una nova ocasió, deixem cercar
una alçada que ens permeti fotografiar millor les restes majestuoses del Molí de
Marfà.
El sol assolia ben aviat temperatures
properes als 20 graus, i ens feia particularment agradable el camí fins quasi a
l’inici de l’accés al trencall de la Tosca, on gràcies a la tècnica hem pogut
fer alguna foto de l’interior de l’ermita. Em pregunto, qui te la clau?;
aquesta tasca de donar a conèixer els meravellosos indrets del Moianès, fora
més senzilla, si fos possible accedir a l’interior dels llocs concrets.
Al voltant de les 11.00 creuàvem la Riera de Marfà o de la Golarda, i
accedíem no sense dificultat, a l'interior del Molí d’en Brotons, situat sota la balma; l'ufanós cabal d’aigua, ens feia imaginar les tràgiques històries que corren sobre
aquest lloc, en el que es diu que l’any 1863, varen morir els vuit membres de
la família, en ocasió d’un creixement sobtat de la riera, a conseqüència d’unes
pluges torrencials que aigües amunt [ la riera comença al terme de Collsuspina,
creua Castellcir i desguassa a Monistrol de Calders ] van provocar a manera de
tsunami, un augment inusual (1) de l’aigua que acostuma a baixar i que faria a
més d’aquestes morts, danys econòmics al llarg de tot el recorregut. Les restes
del Molí de Marfà uns metres més avall, ens expliquen de com els seus estadants
varen salvar la vida, situant-se a la teulada. Recollim la història d’un nadó i
el seu llit de fusta, arrabassat per les aigües i del que mai es va saber res
més.
Refèiem el camí i ens deturàvem a esmorzar a
la vista del pla de Marfà; el comentari d’un silenci pesat que plana sobre
aquestes contrades, semblava quasi obligat; únicament el contrapunt de la Tosca
amb la presència amatent de Nostra Senyora de la Cinta, patrona de les
embarassades, ens permetia retornar d’aquest passat de lluita i de dolor, que
fins a la seva desaparició va acompanyar al municipi de Marfà, disseminat
agrícola que cap a la meitat del segle XIX s’annexionaria a Castellcir.
El dia portaria encara alguna novetat
inesperada, desprès de l’esmorzar, les meves ulleres van restar oblidades, i no en prendria
consciència fins quasi mig hora més tard, entre la tornada a recollir-les i
refer altre cop el camí, arribàvem a Moià al voltat de les 14,00 hores.
Un cop feta la trucada a les respectives
famílies, iniciàvem el retorn al Vallès. Únicament ens havíem pogut aturar en
una font, on ens rentaven la cara i bevíem aigua; per un altra ocasió la nostra
tradicional aturada.
Malgrat no excloure mai unes circumstancies
com les que avui ens havien succeït, manteníem ferm el compromís d’arribar a
casa per dinar abans de les 14,00.
De segur que des de la fondalada on es troba
la l’ermita de la Tosca, Nostra Senyora de la Cinta, vetllarà – com ho fa des
de sempre – perquè aquest desig nostre, que alhora ens permet gaudir de matins
com els que aquí s’explica, es pugui dur a terme sense contratemps durant molt
i molt anys.
Amén.
© Antonio Mora Vergés
(1) A les terres de l’Urgell en diuen una rubinada. És molt famosa
l’anomenada de Santa Tecla.
