En els nostres recorreguts per les terres properes del Moianès, hem tingut ocasió de comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de recolliment, de meditació, de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la vida actual -  tothom porta en el seu interior.

Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de meditar, recollir-se,...

D’antic, la vida monàstica va reeixir al Moianès, l’Estany que actualment té terme municipal, va ser de bon començament la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu; les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava dins dels seus límits, van acabar de la pitjor manera possible, però això amic lector  acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir d’aquest nom, és un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.

En el límit oposat, dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julià d’Úixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadí i les muntanyes del pre-pirineu, la silueta inconfusible de la serralada montserratina, embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més que s’aprecia una línia blavenca, l’horitzó de la mediterrània. Està clar que si pateixes d’alguna mena d’agarofobia, de por als espais oberts, aquest no és el teu lloc.

En aquella casa, durant un llarg període de temps, les tècniques de ioga, la meditació i la recerca d’altres vies per enriquir la vida espiritual, varen trobar aixopluc en un període en que fora de la religió “Oficial”, tot semblava pecat i disbauxa. 

L’efecte “novetat” que acostuma a funcionar meravellosament quan s’engega una nova activitat, te però una consistència escassa, i sovint el temps ens ensenya que en massa ocasions, tot plegat s’acaba com un foc d’encenalls; una flama de curta durada que no deixa caliu.

Els que tenim per afecció i costum descobrir indrets com aquest que esmentem, no necessitem cap Mestre o Guru, per seguir les seves indicacions, sabem per  experiència pròpia que assolir un cim, ni que sigui modest constitueix un motiu de joia; l’afegit  de poder contemplar des de l’alçada les meravelles d’aquest país nostre, es sens dubte un premi addicional.

Habitualment els llocs elevats – en totes les religions – tenen una especial consideració, i  aquesta i no un altra, és la raó per la qual trobem – habitualment -  ermites, petites esglésies i oratoris en llocs elevats. Si pensem en un Déu que està en el Cel, qualsevol esforç per aproximar-nos físicament a Ell , es – no en tinc cap dubte – una forma de pregaria.

Ascendir fins a les Pujades, Sant Julià d’Úixols, Marfà, Sant Cugat de Gavadons, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Miquel d’Oló, i tants i tants punts elevats ,sense altre presència humana que la vostra, és un exercici benèfic per a la salut, alhora que tindreu clarament la percepció de trobar-vos més a prop de Déu.