|
Segueix-nos també a facebook
|
|
|  | | Meteo Moià |  | | Meteo l'Estany |  | | Meteo Collsuspina |  | | Meteo Monistrol |
 | | Meteosat | |
|
| |
|
Aportacions: Denúncia comportament motoristes a la B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders
|
|
S óc usuari de cotxe, els matins dels dissabtes, diumenges i festius de la carretera B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders en els 2 sentits.
Aviso i denuncio el comportament d'alguns motoristes que converteixen aquesta carretera en un circuit de velocitat. No pot ser que a cada corba tinguis el dubte de quina moto sortirà pel meu costat de circulació. A més de l'ensurt, tenen lleis quan et queixes.
El control de trànsit en aquesta carretera entre les comarques del Moianès i el Vallès Occidental no existeix. Mai he coincidit amb cap cotxe / moto de Mossos d'Esquadra ni control estàtic de velocitat. Per aquests motius, crec que se n'aprofiten alguns motoristes. Proposo mesures immediates i urgents per fer fora aquests motoristes d'aquesta carretera, sabent que malauradament i a continuació, trobaran altres carreteres per fer el mateix.
Josep M. Rierola
37266802 V
|
 Jo no
sóc d’aquí, jo només he vingut a observar, i passaré sense pena ni gloria,
perquè jo només he vingut a mirar.
He vist
com naixeu pulcres, innocents, nets d’esperit. Llavors al cap del temps us aneu
espatllant de cos i ànima.
He vist
com us estimeu, abraceu, rieu, però també com us odieu, envegeu, maltracteu.
He
contemplat coses meravelloses, els rius, els boscos, les muntanyes, el mar, el
cel, tots els essers vius.
He
mirat com aneu com somnàmbuls, programats, deambulant per aquí i per allà
buscant no sé que.
Us
observo des de fa anys sense saber que voleu i a on aneu.
Us
ajudeu els uns als altres, lluiteu per sobreviure, però també us elimineu sense
pietat.
El
diner us mou el món d’una manera cruel, creant grans desigualtats entre
vosaltres, però també sabeu ser solidaris.
I marxaré
sense pena ni gloria, havent vist coses extraordinàries, però també coses terribles, decebut i alhora content perquè jo no sóc d’aquí.
Feliu
Añaños Masllovet
|
 I Déu va
mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Per fer reflexionar a
l’home va enviar-li una maledicció; li
trauria un dels més preuats elements que té la condició humana, el somriure.
Tampoc es podria ajuntar amb els de la seva espècie i hauria de passar la major part del temps
tancat a casa.
I la
natura ho va notar, l’aire va començar a ser més pur, els animals van recuperar
el seu territori perdut, les flors van sortir als llocs més insospitats, a on
feia temps que no naixien, i es va tornar a sentir el cant dels ocells.
I Déu va
aixecar el càstig parcialment a l’home, podria sortir de casa però no somriure.
I l’home
mentrestant intentava buscar la poció màgica que desfés el malefici.
I Déu va
tornar a mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Va limitar els
moviments dels homes i les dones, el contacte entre ells, l’efecte, el somriure...
Feliu Añaños Masllovet
|
 “Tutto
andrà bene” és el missatge que fa dies omple els balcons d'Itàlia
després de viure l’esclat de pandèmia del coronavirus. El “Tot anirà bé” també ha
arribat a Catalunya, però de fet estem comprovant que no tot està anant bé ni
anirà bé a curt i mig termini.
Aquí
tothom hi perdrà a tots els nivells. A banda de les víctimes que deixarà pel
camí el virus, la gent treballadora és la que més patirà, quan ja estem
comprovant les dades del atur que han pujat d’una manera alarmant, això sense
tenir en compte els ERTOs. Es veu a
venir allò de la crisi del 2008 a on els pobres seran més pobres i els rics més
rics. Seran moltes les famílies i les empreses que acabaran endeutades o fent
suspensió de pagaments, això en quan a nivell econòmic.
En quan a nivell emocional, la gent, després de tants
dies de reclusió i confinament quedarà també afectada. El fet de no poder-se ni
acostar amb el altres, ja no dic abraçar-se o fer-se petons, ni tan sols
encaixar les mans, comportarà un descens de la socialització, sent tan
important per l’ésser humà el contacte físic. Ens ho pensarem dos cops abans de
fer un petó a donar la mà a algú.
|
 Els Partits de l’Eix del Mal aprovaven el 26 de
març de 2015, la presó permanent revisable, la màxima pena privativa de
llibertat del Codi Penal espanyol, dins de la Llei de Seguretat Ciutadana o “
llei mordassa”, que amb la boca plena, els que es qualifiquen de partits
democràtiques es comprometien a deixar sense efecte., la llei continua vigent,
i s’ha vingut aplicant contra qualsevol manifestació ciutadana que no pretengui
aplaudir al GOBIERNO.
La proposta de sortida del confinament sembla
que perllonga el tancament d’escoles, i d’espais on es puguin donar
concentració de persones, que només permet a les fàbriques, i als magatzems de
productes bàsics – aviat la roba interior s’haurà de considerar així – ,
infants, joves i jubilats que no son ‘força de treball’ tindrien força
restriccions per a circular lliurement.
Per “garantir” la salut, es limita la
llibertat.
Els epidemiòlegs consideren que la rati de
defuncions al REINO DE ESPAÑA, 9,47%, 11.947 persones sobre 126.168 casos
OFICIALMENT, reconeguts avui 5.04.2020, és una falsedat, i que el nombre
REAL supera amb escreix els 1.200.000.
Afegiu aquí que la proposta de l’equip de
l’Oriol Mitjà i Villar (Arenys de Munt, 23 de juny de 1980) fa un especial
èmfasi en l’avaluació de la immunitat de la població; la detecció precoç de
casos i de contactes,.., en definitiva en fer, allò que a dia d’avui es
reclama per arreu, proves, tests,……
Està clar que NO SOM gaire “sapiens”, la
nostra historia, la començaven amb mal peu contrariant la voluntat de Déu, que
ens desnonava del Paradís terrenal.
Ara, ens mans del ‘maligne’, les peripècies que
narrava George Orwell (25 de juny del 1903 - 21 de gener del 1950), en la seva
novel·la “L’últim home a Europa”, que es publicaria amb el títol “1984”, ens
acabaran semblant suaus.
Confiem que el bon Déu tingui pietat de
nosaltres.
Antonio Mora Vergés
|
 No són freqüents per aquestes terres nostres, parlo de
les oracions, estem no en un estat laic, sinó clarament en un estat contrari a
tota pràctica religiosa, del color que sigui, en això si que podem afirmar que
no som racistes!
Ens carreguen els musulmans amb les seves peticions de tenir un lloc per a
pregar, ens carreguen també els jueus, tot i que aquests no demanen que sigui
l’erari públic qui doni solució al tema dels locals, com no ho fan la majoria
de confessions cristianes i assimilades, com els testimonis de Jehovà, els
Mormons; i com tampoc ho van fer els budistes, que son justament els que fan
servir aquest estri curiós, l’anomenada bandera d’oració.
El terme bandera, és clarament originari de la Xina, amb un anticipació no inferior
a un mil·lenni, a l’ús d’aquest senyal com identificació d’algun grup humà,
exercit, o quan és va saber que eren, com a un país.
L’ús religiós està força concentrat en els països propers al Tibet, i
consisteix en escriure pregaries en un tros de roba, que desprès serà
traslladada fins a un punt elevat, i allí amb els suports que calgui és deixarà
onejar, perquè el vent porti fins al cel, les pregaries permanents d’aquells
que han participar en la tasca, primer de fer la bandera, desprès de portar-la
fins a un lloc elevat i finalment la de fitxar-la de la millor manera possible,
perquè l’efecte sigui el màxim de durador.
Està però clar, que cal renovar freqüentment les banderes, sobretot si recordem
que en la zona del Tibet, els vents son forts, els freds severs i la naturalesa
ensenya per arreu la seva força.
|
 Catalunya es troba en una “guerra”, no
convencional, entre la meitat de la
ciutadania catalana, que no és poca, i l’Estat Espanyol. Una “guerra” a on no hi ha armes, almenys
per una de les parts.
Des de
la sortida de la sentència de l’1-O, el conflicte que es troba instaurat a
Catalunya des de fa anys està agafant cada vegada més els tics d’una “guerra”. Ens haurem d’acostumar cada
vegada més a patir “danys colaterals”:
problemes de mobilitat, cancel·lació d’actes i activitats, suspensió de jornades
escolars, vagues, aturades, etc.
Les
noves tecnologies hi tenen un paper important en aquesta “guerra”. Apareix un nou moviment en escena, la plataforma anònima Tsunami Democràtic que dictarà la nova estratègia
a seguir en el camp de “batalla” a
través de Telegram (330.000 descàrregues fetes fins avui) i en altres
aplicacions a les xarxes. Aquest moviment ha avisat que la lluita serà
continuada i llarga en el temps. Serà una
“guerra” de desgast per veure qui
aguanta més amb intenció de cronificar-se durant un llarg període.
|
 Algun mapa el situava en un punt entremig entre el
Coll de Traens i el Coll de la Descarrega, donava servei als que feien el
trajecte entre Granera i Sant Llorenç Savall, o entre aquesta població i
Calders o Mura i Talamanca.
Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya
en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos
correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara
sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers
acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos
els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als
excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el
seu Bisbe en demanda d’absolució.
Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la
nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una
imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple: una gran
cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i
dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes
i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.
El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i
finals del segle XVI, n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells
llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a
partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només
fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors
extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un
Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.
|
|
Catalunya: La recuperació de la masia catalana
|
|
 El símbol de la pagesia
catalana es pot veure des de tots els cantons: aclofada als vessants de les
muntanyes, penjada dels espadats més inversemblants, assentada sobre l’horitzó
de llargues serralades, amagada enmig de denses boscúries, acollidora al costat
de camins remots, companya de l’esguard des de les autopistes i les vies del
tren; solitària o en veïnats; petita i senzilla o grandiosa amb magnífiques
arcades, adornada amb xiprers a l’Empordà, de freixes a la Garrotxa. La masia és el testimoni sempre present de
la història del nostre país d’orígens remots, en la forma de les parets, de
les finestres, de les arcades i de les portes s’hi marquen les èpoques de
prosperitat, les de penúria i les de defensa. És un estàndard que diu encara estic aquí i sóc el testimoni de la
voluntat d’existir dels catalans.
En els darrers seixanta anys la població de masies ha sofert un trasbals
superior, al que els representaren les invasions militars, amb el conseqüent
hostalatge de soldats; pitjor que les èpoques de penúria i pesta. Es veu que el
benestar ha estat prou poderós per desfer i refer el que no van poder més de
mil anys de brega per sobreviure a les invasions, les pestes, les males
collites i les pedregades.
La primera gran batzegada fou la progressiva mecanització del camp. A mesura
que a les cases més grans arribaven tractors, talladores, màquines de batre i
altres elements d’alleugeriment de la feina, les cases més petites quedaven
abandonades. Fou un moment de desolació que semblava sense remei. Tot feia
preveure que les masies desapareixerien amb els carros, les mules, el jou i
l’arada romana i ningú podria fer res perquè no fos així. Hi hagué algun intent
de recuperació per part de jovent de ciutat que creia en una vida campestre
bucòlica i tranquil·la, però la realitat se’ls mostrà amb la mateixa despietat
que havia fet marxar els pagesos.
|
|
Moianès: Recollir-se davant l'infinit
|
|
 En els
nostres recorreguts per les terres properes del Moianès, hem tingut ocasió de
comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de
recolliment, de meditació, de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la
vida actual - tothom porta en el seu
interior.
Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a
la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de
meditar, recollir-se,...
D’antic, la vida monàstica va reeixir al
Moianès, l’Estany que actualment té terme municipal, va ser de bon començament
la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu;
les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava
dins dels seus límits, van acabar de la
pitjor manera possible, però això amic lector
acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que
l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir
d’aquest nom, és un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.
En el límit oposat, dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julià
d’Úixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria
s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadí i
les muntanyes del pre-pirineu, la silueta inconfusible de la serralada montserratina,
embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més
que s’aprecia una línia blavenca, l’horitzó de la mediterrània. Està clar que
si pateixes d’alguna mena d’agarofobia, de por als espais oberts, aquest no és
el teu lloc.
|
 Una vegada hi havia a Catalunya un poble molt petit i pobre. Hi vivien només tres famílies que lluitaven cada dia per mantenir el poble viu, no volien que quedes desert i abandonat. Vivien del que cultivaven als horts i als conreus, també del bestiar que tenien com conills i gallines.
Les tres famílies ho compartien tot, així podien d'aquesta manera tirar endavant. Les dificultats però no eren poques, doncs les cases eren molt velles i necessitaven sovint un bon manteniment. També s’havien d’arreglar els pous i les sèquies d’on treien l’aigua.
Un any de molta sequera els pous quedaren secs, les sèquies eixutes i les fonts no rajaven. Així és que ja es veien deixant el poble amb molta pena i anar a un altre lloc a on poguessin sobreviure. Provar de fer arribar aigua novament al poble era molt costos i ells no s’ho podien permetre. Ho tenien decidit, a mitjans de gener marxarien.
|
 Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.
Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.
|
|
Catalunya: Per les seves obres els coneixereu
|
|
 Tal i com diu la cita bíblica “per les seves obres els coneixereu”, aquí en aquest país es troba faltar en la classe política fets més que paraules, i quan dic país em refereixo a Catalunya i a Espanya.
En uns moments transcendentals per l’esdevenir de Catalunya, més enllà del debat sobiranista, un dels millors exemples i propaganda que podria donar el govern català, és mostrar a la ciutadania com es gestionaria políticament una Catalunya independent començant a fer-ho ARA. Necessitem poder veure aquest gest.
Tothom estarà d’acord en que fa falta una profunda regeneració política. Si el parlament de Catalunya comences a fer lleis en aquest sentit com: canviar la llei electoral, llibertat de vot total als partits, austeritat en els seus sous, càrrecs i remuneracions vitalícies, reorganització dels ens públics, transparència econòmica, simultaneïtat en càrrecs públics...Tot això seria la millor campanya per acabar de decidir als que encara dubten sobre la conveniència de tenir o no un estat propi.
|
 Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!
Un paisatge meravellós, tot nevat…
Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.
Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.
Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.
L’osset tot plorós, pensava:
─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:
─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.
|
 La frase deia, "la cara és el mirall de l'ànima "; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.
Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot "la mala sang" amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?
Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.
El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?
|
|  |
|
La Galeria fotogràfica, web recomanada per patrimoni.gencat
|
|
Hem rebut
9257436
impressions des de maig 2005
|
| Dimecres, 20 de novembre | | · | “Un cop passada la transició” |
| Dissabte, 09 de novembre | | · | Un grill a casa dels avis |
| Dissabte, 19 d'octubre | | · | Crònica d'un alliberament |
| Dimecres, 18 de setembre | | · | La rebel·lió de les rajoles |
| Dissabte, 27 de juliol | | · | Quina Catalunya tindrem? |
| Diumenge, 07 de juliol | | · | El pou de glaç i els menairons |
| Diumenge, 26 de maig | | · | L'Estat Català. ''Treballar-se'' els barris |
| Dimecres, 08 de maig | | · | Despistats, però feliços |
| Dimecres, 24 d'abril | | · | L'origen de la rosa de Sant Jordi |
| Dimarts, 16 d'abril | | · | Quins temps aquells!! |
| Dilluns, 18 de març | | · | La Marieta perduda |
| Dilluns, 17 de desembre | | · | Fins a setanta vegades set |
| Divendres, 30 de novembre | | · | Diàleg per a la comprensió* |
| Dimarts, 11 de setembre | | · | Manifestació, eleccions, referèndum, independència |
| Dilluns, 03 de setembre | | · | Festa Major versus Festa Pitjor |
| Dilluns, 27 d'agost | | · | És aquest un país per a cristians? |
| Dimarts, 24 d'abril | | · | L'Escanyapobres |
| Dimarts, 10 d'abril | | · | Insomni |
| Dimecres, 07 de març | | · | L'home que volia morir o viure |
| Dimecres, 15 de febrer | | · | ''Se va el caimán'' |
Articles Vells
|
|
Portada 
