Aportacions: Crònica d'un alliberament
Enviat el Dissabte, 19 d'octubre a les 09:04:12 per Redaccio |
|
No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.
Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet- li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.
Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.
El Ramon treballava en una gestoria de tota la vida. De la feina a casa amb la mare i de casa a la feina. No tenia masses amics i tampoc sortia molt de casa, llevat de les festes senyalades de Nadal i aniversaris a on es trobaven amb les famílies dels seus germans. Els caps de setmana tenia l’afició de col·leccionar. Ho guardava i arxivava tot el que queia a les seves mans, des dels sobrets de sucre, fins pel·lícules de vídeo que anava comprant, sobretot les de caire històric.
Amb els anys la mare va perdre facultats i cada cop era més depenent. Tenien unes hores una noia boliviana que ajudava en les tasques de la llar.
El Ramon, que fins aquest moment s’havia mantingut mig bé amb les teràpies manades pel psicòleg, s’havia tornat darrerament molt maniàtic i obsessiu, sobretot amb la neteja. Aquesta noia boliviana no feia les coses com ell exactament li menava i li feia més nosa que servei. La va despatxar i va demanar una cuidadora social que només tingués cura de la seva mare quan ell treballava.
La mania per la neteja es va fer exagerada, i el seu perfeccionisme una obsessió. Tot el dia netejava sobre net. Del psicòleg va passar al psiquiatre, ja no li valien les teràpies ara necessitava les pastilles.
Els seus germans, que ho sabien, tenien la mare alguns caps de setmana a casa seva. D’aquesta manera el Ramon es podia alliberar i distreure’s una mica. Acostumava a anar al cine a Barcelona i quan feia bon temps es banyava a la platja de la Barceloneta , nedava una mica mar endins i feia “el mort” dins de l’aigua, allà es relaxava i li passaven tots els mals.
Una vegada a casa de nou amb la seva mare tornava a ser esclau de les seves manies i obsessions.
Els 65 anys quan es va jubilar va dir a la cuidadora que ja no feia falta que hi anés més. Ell ja cuidaria a la mare. Aquesta noia deia que l’espiava quan ell ordenava les coses.
Al cap de dos anys de la seva jubilació, la mare va morir i ell va quedar sol en aquesta casota a on no s’havia canviat mai res des de feia anys. Les mateixes parets empaperades amb tons foscos, el mateixos grans mobles i vitrines , els mateixos quadres antics.
El Ramon va deixar de prendre la medicació, segons ell li treia concentració i memòria. Va anar a pitjor i la seva obsessió per l’ordre i les seves aficions a col·leccionar coses va arribar a tal punt que a penes dormia i sortia de casa. Sempre tenia coses a fer perquè les repetia i les havia de revisar cada cinc minuts. Ho volia tenir tot perfecte.
Els seus germans que ho havien notat s’esforçaven a fer-li entendre que havia de tornar a fer una visita al psiquiatre, que així no podia continuar. Per uns moments va reaccionar i va reconèixer que era esclau dels seus propis pensaments compulsius. El dimecres el passarien a buscar i l’acompanyarien al metge.
El dilluns va dormir una mica més de lo normal i es va llevar diferent, com més animat -aniré a passar el dia a la Barceloneta- va pensar, encara que no es podria banyar doncs era l’hivern.
Va arribar de bon matí a la platja, encara no es veia ningú, només unes gavines passejant per la sorra, l’aigua era calma. Es va quedar mirant el mar, es relaxà -ara em banyaria- va pensar. El mar l’atreia. Sense casi pensar-ho es va treure la roba i va quedar en calçotets. Va entrar a l’aigua, estava freda però el mar el cridava. Va començar a nedar amb força amb la mirada fixada en la ratlla de l’horitzó, ja no tenia fred. El Ramon ja començava a ser gran i les forces no li donarien per gaires braçades més. Ell però continuava nedant mar endins. En el seu cap hi havia probablement l’únic pensament positiu que havia tingut en molts anys -em sento lliure, em sento lliure- es deia i seguia nedant, volia arribar a la línia de l’horitzó on feria “el mort” i li passarien tots els mals.
Feliu Añaños i Masllovet
|
| |
Puntuació promig: 0 vots: 0
|
|