Hi ha una accepció en el diccionari on s’explica que es tracta d’un estat morbós
provocat per la disminució de la pressió atmosfèrica; en el nostre cas però, el
mal és manifesta justament en el sentit contrari, quan fa temps que romanem en
alçades inferiors als 300 metres, patim tots els símptomes que s’associen al
mal d’altura; a conseqüència possiblement de l’augment de la pressió atmosfèrica, de la contaminació ambiental, i de
la reiteració obsessiva d’accions contraries al manteniment del nostre
equilibri físic i mental.
Per combatre - una vegada més - les manifestacions d’aquest estat morbós, ens
proposàvem arribar fins a la masia del
Salamó, al terme de Granera. Començàvem a caminar abans de les 9,00 del mati, la
primera casa que ens trobàvem, la Riera està justament al costat d’una
depressió del terreny, on l’aigua havia corregut fa molts i molts anys, avui el
torrent està eixut, i l’aspecte de la casa evidencia que ha tingut millors
moments; la següent, l'Òssul, ha sofert
una profunda rehabilitació, i malgrat l’aparença de l’edifici, diries que de fa
temps, no hi ha cap activitat agrícola dins els límits de la propietat, a la
dreta la casa dita el Coronell, situada just sota el serrat del mateix nom,
sembla desenvolupar encara activitats relacionades amb el món natural.
Ens aturem a retratar les runes de la Païssa,
amb aquesta denominació que pensem procedeix de la toponímia possiblement àrab,
trobes masos i cases quasi per arreu a Catalunya; la casa d’àmplies dimensions estenia
la seva activitat des del llit de la riera, fins a les alçaries dels singles
del Salamó des d’on tenim una panoràmica excepcional, que quasi en un angle de
360 graus ens permet albirar totes les muntanyes de Catalunya.
El darrer tram fins a la masia del Salamó,
presenta alguna dificultat a conseqüència sobretot del pas constant de quads,
motos i tots terrenys; l’obertura de noves pistes per tal de treure la fusta
cremada ha facilitat de manera extraordinària l’accés de vehicles en aquestes
altituds que superen els 853 metres. Al llarg de la nostra caminada, en tot
moment hem tingut visible la imatge omnipresent de Granera i el seu Castell.
Ens aturem a esmorzar al Salamó on recollim
les queixes d’un dels seus ocupants respecte al trànsit constant de vehicles, i
del perill que això representa per la quitxalla; és curiós que aquí també sigui
l’abús de la motorització un motiu de malestar.
La nostra menja és senzilla però gaudim d’unes excepcionals vistes que
ens fan pensar que son molts afortunats, i que això com quasi totes les coses
realment bones o boniques de la vida dels éssers humans, no es paga amb diners.
Ens arribem fins al límit de la finca, per recollir imatges de la casa
anomenada Sauvatges que senyoreja una fondalada en la que només parcialment el
foc va ser-hi present.
Retornem per Tantinyà on pasturen cavalls;
des d’aquesta casa veiem una grua
d’obres prop de la que identifiquem com Puigdomènech, i ens alegrem de
l’evident retorn, sinó de l’activitat econòmica - que esperem que si - de la
presència humana en aquest indret.
El rellotge ens fa saber que ens apropem a
les 13,00, el mati ens ha passat en una revolada, estem certament alleugerits
de la nostra particular síndrome del mal d’alçada, i pensem que hem recollit
suficient energia per resistir- una setmana més - l’augment de la pressió
atmosfèrica, la contaminació ambiental, i l’execució reiterada i obsessiva
d’accions contraries al manteniment del nostre equilibri físic i mental.
© Antonio Mora Vergé
Portada 
