Ho
he vist escrit també com Malrubí, en un i altre cas, el nom i les altes parets que en alguns indrets
marquen els límits, ens fa pensar en que lluny de l’acció benèfica que
històricament exercien les aigües del Nil a Egipte; les riuades, dites també en la catalana llengua rubinades que baixaven
pel llit d’aquest corrent d’aigua, comportàvem sempre resultats calamitosos per
a les finques colindants i els seus moradors i/o propietaris.
Havíem
vingut al setembre, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares,
l’Antonio Mora Vergés, i el Santiago Moya i Romero. Donàvem per desaparegut el
molí dels Clapers, i finalment no aconseguíem accedir al molí, ni a les runes de
la Sala del Solà de Sant Esteve, ni a l’ermita que vèiem però des de la riba
contraria. (*)
Ens
trobàvem a les 9,00 a l’aparcament de l’Urbisol, amb el Joan i el Jesús Escoda
i Prats, en aquesta ocasió ho intentaríem, els esmentats Joan i Jesús, el Tomàs
Irigaray López, i l’Antonio Mora Vergés.
Veníem de quatre poblacions diferents que pertanyen a tres comarques.
El Mal Rubí ens espera curull de colors, grocs, daurats, vermells,
verds, el creuem per sota de la finca de Vilagonella, i comencem a pujar fins
veure les runes immenses de la Sala del Solà de Sant Esteve, que deixem a la
nostra esquerra per arribar-nos fins l’ermita de Sant Esteve de la que diem en
la crònica d’aquella sortida [*] “ que des de la distància sembla mantenir un
bon estat de conservació. Els binocles
ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge “. La realitat és molt pitjor del que ens podíem
imaginar ; la porta està oberta, les tombes trencades i plenes de runa diversa,
les bigues al límit de la seva resistència denuncien un abandó infinit, la
teulada ha cedit ja en algun punt, i podria cedir en ocasió d’un temporal de
pluges i/o d’una nevada. Deixem la porta ajustada alcem a l cel un prec. A qui pertoqui que hi posi remei urgent!!!
Refem
els nostres passos i anem a comprovar les excepcionals dimensions de les runes
del Solà de Sant Esteve, que son les que ens fan pensar en atorgar-li el tractament de Sala. El conjunt d’edificis
arribava esglaonadament fins quasi el llit de la riera, on trobem encara
l’edifici del Molí, hi havia dos moles, i malgrat les esllavissades, la brusca,
la vegetació arbustiva i les runes, acabem localitzant la bassa coberta on es guardava l’aigua que
feia anar els molins. Tot està molt i molt malmès.
Esmorzem
al costat del molí al resguard del vent i sota un sol que ens alimenta tant com
els entrepans i/o les fruites.
En
la tornada farem encara un darrer intent per localitzar les restes del Molí dels Clapers. Desistim finalment, no sense però assolir per part del Jesús Escoda i
Prats el cim de la gran pedra que un cop passada la riera pel GR 177-1
senyoreja un ampli camp que limita amb la corrent d’aigua.
Costa
de creure, que no quedi ja ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis
que varen deixar-se d’utilitzar fa més - o fa només - de quaranta anys!
© Antonio Mora Vergés
Portada 
