Feia temps que veníem
posposant aquesta sortida a la casa natal de l’enginyer i urbanista Ildefons
Cerdà i Sunyer; esperàvem - innocents de nosaltres – que l’allau d’accidents i
d’incidents de tota mena que patia Barcelona i l’anomenada àrea metropolitana
acabaria solucionant-se. Dissortadament semblava fer-se realitat la frase
popular “a Barcelona,
creixen els nans” [dita sia la frase amb tot el respecte a
les persones de talla menuda].
L’anomenat pla de la Garga, és un replà d’erosió de la capçalera del Congost,
de 640 a 800 metres d’altitud, constituït pel mateix material calcari que forma
els cingles de Bertí. El Cerdà senyoreja des d’aquesta alçaria els límits de
Centelles i Aiguafreda.
Ens trobàvem a les 8,00 a la Plaça Granados de Sabadell, queia una fina pluja
que confiàvem no trobar-nos en els límits de l’Alt Vallès i Osona. Anàvem
únicament l’Antoni Ibáñez i Olivares, i l’Antonio Mora Vergés [la decisió de mantenir la O en el
meu nom propi, lluny de voler facilitar les coses al món castellà, és com els
números a la pell dels jueus que van sobreviure l’horror dels camps nazis; un
record permanent d’aquells temps en que a Catalunya, ni tant sols tenies dret a
decidir el teu nom, o el del teu fill].
La boira ens faria companyia fins quasi les 12,00 hores, conformant per a
nosaltres uns paisatges de somni; el castell de Sant Martí de Centelles
parcialment embolcallat semblava recuperar el seu antic esplendor; l’esvoranc
terrible del Congost vist des del mirador del cingle del Cerdà donava la
sensació d’un espai infinit cobert de blancor; fins la visió apocalíptica de la
planta de tractament de residus que a l’abric de la costa del Cerdà i sota el
Puig Minyó empudega l’ambient – i qui si sap si les aigües – d’aquests indrets
paradisíacs, ens va ser estalviada en un primer moment. El sol acabaria però
descobrint-nos la crua realitat d’aquest paisatge; ignorat per molts, oblidat
per altres , i conscientment malmès pels interessos mesquins d’una minoria que
només mira la Catalunya interior, per col·locar-hi allò que –segons diuen –
necessita la gran metròpoli, però quines conseqüències negatives i/o
perjudicials no vol patir.
La
contemplació de la casa Cerdà ens compensaria amb escreix; meravellats tant per
les seves dimensions, com per l’harmonia amb el paisatge, al que més que
integrar-se conforma; entenem millor les propostes – aleshores 1867,
revolucionaries – de l’Ildefons Cerdà de fer créixer en quadrícula, amb uns
carrers i espais públics extremament amplis la ciutat de Barcelona, que
començava tot just a alliberar-se de les seves muralles. El pensament de
l’enginyer recollit en la seva obra “
Teoria general de la urbanització “, és veuria parcialment
traslladat a la realitat en l’execució de l’anomenat pla Cerdà. Aleshores també
creixien els nans a
Barcelona ,sembla que el clima en facilita la reproducció.
Abans de tornar al nostre Vallès recorríem un bon tros del pla de la Garga, el
Sunyer, el Montpart, can Tresquarts,... serien l’objectiu de les nostres càmeres.
Desistíem ràpidament en la recerca de les restes de Santa Magdalena de
Vilarestau, quan un genet ens comentava, que malgrat ser un habitual de
l’indret no havia aconseguit trobar-les.
Com acostuma a succeir tenim la sensació d’haver-nos deixat moltes coses per
veure. Sou pregats des d’ara, amics lectors de fer-nos arribar els vostres
suggeriments.
©
Antonio Mora Vergés
Portada 
