Valorava la possibilitat de fer servir el diminutiu “tastet” , però em decidia finalment per la forma que trobes al títol, perquè malgrat tornar al Vallès amb ganes de més Lluçanès, l’experiència que vivíem el dissabte 13 de setembre, el Tomàs Irigaray Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens deixava bon gust de boca.
Havíem sortit a les 8,00 de Sabadell i preníem un cafè a Les Comes, a la Plaça Major de Sant Feliu Sasserra prop de les 9,00 ; allà com a Castellar del Vallès era Festa Major, i desistíem – a la força – de recollir imatges de Santa Magdalena, perquè just davant la porta hi havia un vehicle aparcat. Potser un altre dia, oi?
Teníem més sort a la següent destinació; la torre del Castell de Quer, just a l’entrada de Prats de Lluçanès, se’ns oferia majestuosa en un mati en el que gaudíem d’un cel net i lluminós i d’una temperatura fresca però molt agradable. Costa recollir imatges de Santa Llúcia de Quer, envoltada d’altres edificis. Ens arribàvem fins a Santa Eulàlia de Pardines, quina particular situació justificaria – aquí si – l’ús del topònim Quer [ pedra ]. Prop del lloc, dalt d’un serrat es troba el cementiri d’aquesta parròquia.
L’Oficina de Turisme de Prats de Lluçanès ens facilitava tota mena d’informacions, dades i plànols; aquest material serà molt útil en les setmanes i mesos propers.
Ens arribaríem fins a Sant Sebastià on s’estan fet tasques d’arranjament i neteja, ens expliquen que la seva esplanada és la línia d’arribada de les curses dels Elois.
N
o podem deixar el terme municipal sense arribar-nos fins a Sant Andreu de Llanars, on departim amb un parella que gaudeixen del lloc junt amb els seus dos fills menuts; l’home ens comenta que va treballar en les tasques de restauració d’aquesta joia romànica; de la seva inicial categoria de parròquia rural, n’és bona mostra l’antic cementiri avui abandonat. Ens expliquen encara que a l’altre costat de la riera a la casa de Teulats hi ha també – tot i que en molt mal estat - una petita església.
Estem al límit del nostre temps però decidim anar fins a Teulats; avui no tocava parlar de masies, però l’estampa d’aquesta casa, avui en evident estar de degradació, parla d’un passat d’esplendor econòmic, recollit per les diferents llindes de portes i finestres. De l’ermita datada l’any 1.882 en l’època de Segimon Teulats en resten la façana, l’escala d’accés al campanar i algun pany lateral de paret, el sostre fa temps que està ensorrat. La nostra presència fa pensar als estadants de la casa que venim del part del “comprador” de l’ermita; finalment aquesta ruïna degudament arranjada lluirà a casa d’algun nou ric. Departíem amb els nostres amfitrions que viuen de lloguer a la casa , sobre el significat d’una data escrita amb el números girats, adquirim el compromís de preguntar-ho al nostre expert.
Ens aturem encara a Sant Pau de Pinós, des d’on hi ha unes excel·lents vistes sobre Berga i les muntanyes dels Pirineus que llueixen els cims emblanquinats per la nevada que a darreries de l’estiu, ens recorda la imminència dels freds hivernals. Deixem les terres de Santa Maria de Merlés i del Lluçanès, fem benzina a Navas , i pujarem en aquest punt a l’autovia del eix del Llobregat, de la que passarem sense solució de continuïtat a la Manresa Barcelona. Avui fem tard.
No ens ha calgut enraonar en cap moment en la llengua castellana, tot i relacionar-nos amb persones originaries d’altres llocs d’arreu del món. Ens dol deixar aquesta terra de Nyerros, però nosaltres vivim – sense ser-ho – en terra de Cadells.
© Antonio Mora Vergés
Portada 
