Un dissabte d’octubre esperava davant la benzinera de Castellar del Vallès l’arribada de Sabadell del Joan Moliner Manau i el Tomás Irigaray López; ens havíem de trobar a les 9,00 a Sant Llorenç de Savall amb el Joan Escoda Prats.
Els sabadellencs van arribar amb tota puntualitat i abans de les 9,00 deixàvem els cotxes al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 i sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara, o Vallcarca seguíem caminant per aquest terreny al que coneixen aquí com Sots, a la recerca del que anomenem el turó de la mort i a les envistes dels cingles de Salomó, ens desviàvem a la dreta per arribar-nos entre la brusca i la vegetació arbustiva, fins al límit del turó.
Entre la infinita brutícia ens va semblar localitzar les restes d’algun dels enterraments que els prehistoriadors han denominat com de cista, referint-se a un tipus de tomba de planta rectangular, feta amb quatre lloses dretes i amb un altra que fa de tapa, i que recorden una capsa. No varen trobar cap llosa sencera, però si nombrosos trossos que ens feien pensar en que havien assolit la nostra primera fita del dia. Teníem altrament noticia que en les tasques de retirada dels arbres cremats, feta sense cap cura, es varen perdre un bon nombre d’aquests vestigis del nostre passat.
Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara quin interior visitaríem gràcies als bons oficis del Lluís Vilà amb qui ens havíem de trobar a les 11,00, al costat de l’ermita, al lloc que anomenem aquí el turó de la vida.
Faríem una xerrada amb el masover de l’Armengol que ens feia saber que existien encara un grup de no menys de sis tombes quasi intactes; no podia en aquell moment fer-nos de sherpa; la casa alhora que manté l’ús per la propietat, dedica un ala de l’edifici a l’activitat de turisme rural. En algun moment del futur, esperem trobar una millor ocasió. Seguint les seves indicacions fèiem un darrer intent per localitzar aquella necròpolis. Desistíem finalment, el temps se’ns havia exhaurit.
Trobareu la denominació Vallcarca en molts llocs referint-se a aquest boci de món, en els documents antics el nom que designava aquest espai és el que nosaltres fem servir.
El turó de la mort ens parla d’un nucli rural prehistòric, no tenim doncs cap evidència documental, i son només les pedres, les que ens permeten afirmar-ne justament l’existència. El turó de la vida, inicialment d’estil romànic, malgrat la destrucció, ja per causes naturals, els terratrèmols del segle XV, ja per l’acció humana, bandolers, nobles, militars, conserva encara un mínim fil documental que fins en el supòsit -no desitjat però possible- d’una destrucció absoluta mantindria per sempre més la seva memòria.
Amb aquest pensament ens acomiadàvem, no trobo paraules millors per a concloure aquest relat que les mateixes que emprava la primera ocasió en que veníem a l’infern de Sant Llorenç l’any 2003.
Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.
Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?
Antonio Mora Vergés
Portada 
