Aquests fets succeïren a finals del 1800 a la Vall d’Uixó( Castelló). Tal i com era aleshores tradició, pels vols de Nadal, tothom esperava i preparava amb ànsia la festa de la cursa dels braus. Els carrers es tancaven amb fustes encreuades deixant lliure el pas per la manada fins arribar a la plaça major; lloc on es concentraven tots els braus i els seus amos, on lluïen i competien amb els caps de bestiar més ferms i vistosos.
Any rere any, els braus de la masia de can Tur, eren els més sol·licitats i anomenats, escampant-se per totes aquelles contrades, la fama del noi; tothom parlava ,admirant la destresa d’en Pep ( l’hereu), envers el seu bestiar. Sense estudis de veterinària, era el criador i havia aconseguint la bravesa i bellesa d’una raça gens comú, que no era comparada ni recordada pels ramaders més ancians del poble i rodalies.
Aquell Nadal, en Pep li va dir al seu pare: - Pare, enguany no seré jo qui tragini ele braus. hi haureu d’anar vos…, ja és hora que els meus germans us donin un cop de mà. - El seu pare sorprès i en li preguntà : - Però si les femelles no pariran fins la primavera! O es que la meva jove, ja m’ha de fer avi? – contestà el seu pare, provocant la riota dels més joves - Està de trenta sis setmanes però fa tres dies que no és ella; la veig distreta i neguitosa. M’estimo més quedar-me al mas, no fos que… I arribà la vigília de Nadal.
L’albada del vint-i-quatre de desembre, la Maria, des de la finestreta de la cuina, mirava com en Pep, enjogassat amb el seus germans i el seu pare, rondinant com sempre, anaven traient tot el bestiar de l’estable i l’anaven concentrant al corral. Quan sortí el primer raig de sol, entre un gegantí i dens núvol de pols, van anar perdent-se camí avall, els braus, les egües, els cinc nois i l’avi. Havien d’arribar abans del migdia al poble veí i deixar descansar una estona la manada, si es volia complir amb el compromís d’una bona cursa.
La Maria, només tenia divuit anys i era l’única dona al mas. Es va casar just després de Sant Josep ( a l’any que a la mare d’en Pep, se l’endugué la traïdora grip), quedant-se tota sola al càrrec dels set homes.
Aquella vigília va traginar pel mas com qualsevol altre dia. Mentre en Pep netejava la cort de la truja, ella ho feia amb les gàbies dels conills, i els posava menjar, llençava blat de moro a les gallines i recollia els ous , quan arribà però a la tanca dels bens, es quedà embadalida contemplant un lletó de poques hores de vida, fent alhora l’esforç d’estar-se en peus i d’agafar-se a la mamella de la mare, mentre gemat movia la cueta. Una esgarrifança recorregué tot el seu cos, negant-se-li la mirada; l’infatigable mare, el llepava a tort i a dret amb extrema delicadesa, fins que rendit i satisfet s’adormí.
Les campanades del rellotge de l’església anunciant el migdia, la van fer tornant a la realitat. La tarda, també li passà sense dar-se’n conte. Sufocada s’afanyà a treure dels tres peus de la llar de foc, el tupí on hi tenia des de mitja tarda, les mongetes seques, que s’havien anant coent a foc lent. Tot seguit, va parar la taula i van sopar. Mentre sopaven, la Maria xerrava pels colzes. En Pep però no badà per res la boca; l’observava en silenci, la veia bonica com sempre, però alhora canviada, estranya ... S’adonà que la Trufa (la gossa d’atura) no empaitava a la Pintada (la gata), i tampoc van acostar-se gens ni mica a demanar res. La gata restava quieta a dins del cabasset, aguaitant qualsevol moviment que fes la seva dona i la gossa, ajaguda al costat de la porta, es limitava a moure la cua quan en Pep la mirava. Mentre ell desparava la taula, ella va treure els maons de sota les brases, els espolsà amb una petita escombra, els embolicà en un tros de manta vella i s’afanyà a posar-los entremig dels llençols. La Maria abans de posar-se al llit, com cada nit, va mirar per la finestra; li agradava veure la misteriosa lluentor dels ulls de l’òliba, però aquella nit, l’ocell no era a la branca trencada del vell i despullat roure. Començava a plovisquejar aiguaneu. Aquella vigília de Nadal, seria la primera vegada en la seva vida, que faltaria a la missa del gall. Estava enfadada per que l’abric no li cordava i els inflats peus, no hi va haver manera de ficar-los dins de les sabates.
Rendit en Pep, als pocs minuts ja dormia. Ella també ho volia fer, però el desassossec que tenia a les cames des de feia tres dies, no la deixava agafar la son. Tot d’una, va sentir molta calor i la vital necessitat d’anar a fer aigües menors. Amb cura saltà del llit posant-se a les espatlles la manteleta de llana de la mare d’en Pep. Sortí de la cambra i va encendre el llum d’oli; mentre baixà les escales, s’adonà que al seu darrera, anava deixant un regueró; estava trencat aigües !. I tot seguit, una forta contracció la va fer trontollar i va caure rodolant els quatre esglaons que li quedaven per arribar a l’estable. Havia perdut el llum d’oli, que malgrat tot, sortosament s’apaga en caure. S’alçà a les fosques i a les palpentes, buscà on agafar-se, la següent contracció però , més forta que l’anterior, la va fer cargolar-se i caigué de genolls als peus d’un munt de pèl. Va voler cridar però un calmós gruny seguit d’una llarga glopada d’aire calent, l’hi ho va impedí.
Déu meu ! - esglaià la Maria. Els nois amb la juguesca, s’havien deixat al vell Bru ( el brau amb més caràcter i el més temut de tots els entorns. Déu meu, ajuda’m! –va dir ella amb veu baixa, mentre mirava d’alçar-se i seure a sobre de la palla del pessebre; agafant-se a una grossa anella de ferro que penjava de la paret de pedra, la Maria infantà al seu nadó, amb caliu únic de l’alè d’aquell vell brau. Les campanades de mitjanit, anunciant el naixement del Fill de Déu, van despertar a en Josep. Un fil de llum, s’acostava lentament a la mare i al nadó. Seguit de la gossa i la gata, en Pep, amb la mirada negada, avançava trèmol, sostenint el llum d’oli. Pres d’emoció s’agenollà al davant d’aquella petita divinitat.
- És una nena!- va dir la Maria, acostant-li el nou nat – Si tu ho vols, es dirà Isabel, com la teva mare. Aquesta nena, va estar la mare del malaurat escriptor i historiador en Joan Nebot i Tur ; ell mateix fou qui m’explicà les particulars circumstàncies del naixement de la seva mare.
Maria Jesús Gómez
|
| |
Puntuació promig: 0 vots: 0
|
|