moianès.net, el portal del Moianès i rodalies

A meitat d'agost vaig fer arribar a la TOSCA un escrit de comiat a LLUÍS GRANERS.

Fa unes setmanes algú em va fer arribar la notícia de que l'escrit era a les pàgines de la Tosca (setembre 2009). Aprofitant una recent visita a Moià, també per un enterrament, vaig poder veure el número de la revista on s'havia publicat el text. Pel plaer de fer-ho, vaig rellegir-lo de dalt a baix. Quina no seria la meva sorpresa en descobrir que, sense cap mena d'avís ni molt menys permís, el darrer paràgraf havia estat substituït totalment per una frase "maca" que alguna ànima pietosa havia cregut més convenient que el meu text.

No sabia de la censura encara estigués tant viva i arrelada al país després de 30 anys. Em pregunto si una revista tant ben assentada en el solar moianès, que porta 60 anys dirigint el bon pensament dels lectors dòcils, ha d'embrutar-se les mans, encara avui, per una frase que no entendria o passaria desapercebuda a la majoria.

El present escrit, que va acompanyat de l'enllaç http://www.latosca.org/La%20Tosca%20092009.pdf (veure pàgina 34) per poder comparar els textos (el meu, concretament, el posaré, amés, a baix, per qui el vulgui llegir directament) el faig arribar a la Tosca. Demano la correcció del "desperfecte", publicant el text correcte. Com que dubto que això passi, faré arribar el present escrit i el document que l'acompanya a tanta gent i tans llocs on la paciència o el cabreig em permetin.

Josep Alboquers

TEXT CENSURAT:

I per a mi, ara que ell ja ha confirmat les incerteses escatològiques, el millor element per fer el màxim de llarga la seva efímera eternitat és el record perdurable del seu autoretrat penjat al jardí.

No toqueu l’espardenya. Deixeu la gàbia penjada al seu lloc. Si alguna de les seves obres retrata plenament al Lluís, aquest muntatge, que ha passat tants anys penjat al seu jardí, és el seu autoretrat més fidel i perfecte.
L’espardenya és símbol de catalanitat i de democràcia, especialment per les generacions de la Guerra Civil. La gàbia és el bar, la barra, que el tanca a ell, però obert als quatre vents, al món. Darrere de la seva barra, entre la caixa registradora i la cafetera, ell va exercir durant una pila d’anys. Va ser cafeter, barman, cambrer. I ho va fer bé, amb mans d’ebanista. Però va ser moltes altres coses que són els autèntics valors de la seva personalitat.
Des de darrere de la barra va confessar dues generacions de moianesos – i moianesencs i ultramoianesencs-, els va fer de pare, de conseller, de mainadera. Des de darrere de la barra va tractar a tots per igual, pobres i rics, savis i rucs, locals i forasters. Sovint el veies recolçat a la barra, mig assegut a la nevera vermella que hi havia a sota, xerrant amb ... Pel seu tamboret-divan hi van passar representants d’arts, lletres, ciències i polítics de tots els colors. Autèntica democràcia que no tots assumiríem amb tanta comoditat.
Més enllà del vermut Lluís, el Deixa’m fer , la ceba a la romana, els graffittis a la vidriera, mentre va ser al bar; més enllà de les formidables peces de pedra i fusta que van sortir de les seves mans de jubilat, el Lluís era un home obert a tot i a tots, amb la paraula i el consell adequat en cada moment, que va va contribuir a la millora de la comunitat molt més que altres, suposadament més professionals.
I per a mi, ara que ell ja ha confirmat les incerteses escatològiques, el millor element per fer el màxim de llarga la seva efímera eternitat és el record perdurable del seu autoretrat penjat al jardí.

Josep Alboquers, el segon Pep de l’Snack.