|
Segueix-nos també a facebook
|
|
|  | | Meteo Moià |  | | Meteo l'Estany |  | | Meteo Collsuspina |  | | Meteo Monistrol |
 | | Meteosat | |
|
| |
|
Aportacions: Denúncia comportament motoristes a la B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders
|
|
S óc usuari de cotxe, els matins dels dissabtes, diumenges i festius de la carretera B-124, tram Sant Llorenç Savall a Calders en els 2 sentits.
Aviso i denuncio el comportament d'alguns motoristes que converteixen aquesta carretera en un circuit de velocitat. No pot ser que a cada corba tinguis el dubte de quina moto sortirà pel meu costat de circulació. A més de l'ensurt, tenen lleis quan et queixes.
El control de trànsit en aquesta carretera entre les comarques del Moianès i el Vallès Occidental no existeix. Mai he coincidit amb cap cotxe / moto de Mossos d'Esquadra ni control estàtic de velocitat. Per aquests motius, crec que se n'aprofiten alguns motoristes. Proposo mesures immediates i urgents per fer fora aquests motoristes d'aquesta carretera, sabent que malauradament i a continuació, trobaran altres carreteres per fer el mateix.
Josep M. Rierola
37266802 V
|
Enviat per Redaccio el Dimarts, 14 de maig a les 13:02:23 (227 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: L'observador
|
|
 Jo no
sóc d’aquí, jo només he vingut a observar, i passaré sense pena ni gloria,
perquè jo només he vingut a mirar.
He vist
com naixeu pulcres, innocents, nets d’esperit. Llavors al cap del temps us aneu
espatllant de cos i ànima.
He vist
com us estimeu, abraceu, rieu, però també com us odieu, envegeu, maltracteu.
He
contemplat coses meravelloses, els rius, els boscos, les muntanyes, el mar, el
cel, tots els essers vius.
He
mirat com aneu com somnàmbuls, programats, deambulant per aquí i per allà
buscant no sé que.
Us
observo des de fa anys sense saber que voleu i a on aneu.
Us
ajudeu els uns als altres, lluiteu per sobreviure, però també us elimineu sense
pietat.
El
diner us mou el món d’una manera cruel, creant grans desigualtats entre
vosaltres, però també sabeu ser solidaris.
I marxaré
sense pena ni gloria, havent vist coses extraordinàries, però també coses terribles, decebut i alhora content perquè jo no sóc d’aquí.
Feliu
Añaños Masllovet
|
Enviat per Redaccio el Dimecres, 27 de juliol a les 09:51:18 (289 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: Trobarem a faltar el teu somriure
|
|
 I Déu va
mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Per fer reflexionar a
l’home va enviar-li una maledicció; li
trauria un dels més preuats elements que té la condició humana, el somriure.
Tampoc es podria ajuntar amb els de la seva espècie i hauria de passar la major part del temps
tancat a casa.
I la
natura ho va notar, l’aire va començar a ser més pur, els animals van recuperar
el seu territori perdut, les flors van sortir als llocs més insospitats, a on
feia temps que no naixien, i es va tornar a sentir el cant dels ocells.
I Déu va
aixecar el càstig parcialment a l’home, podria sortir de casa però no somriure.
I l’home
mentrestant intentava buscar la poció màgica que desfés el malefici.
I Déu va
tornar a mirar a la Terra i el que va veure no li va agradar. Va limitar els
moviments dels homes i les dones, el contacte entre ells, l’efecte, el somriure...
Feliu Añaños Masllovet
|
Enviat per Redaccio el Dimarts, 20 d'octubre a les 10:35:04 (651 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: No tot anirà bé!
|
|
 “Tutto
andrà bene” és el missatge que fa dies omple els balcons d'Itàlia
després de viure l’esclat de pandèmia del coronavirus. El “Tot anirà bé” també ha
arribat a Catalunya, però de fet estem comprovant que no tot està anant bé ni
anirà bé a curt i mig termini.
Aquí
tothom hi perdrà a tots els nivells. A banda de les víctimes que deixarà pel
camí el virus, la gent treballadora és la que més patirà, quan ja estem
comprovant les dades del atur que han pujat d’una manera alarmant, això sense
tenir en compte els ERTOs. Es veu a
venir allò de la crisi del 2008 a on els pobres seran més pobres i els rics més
rics. Seran moltes les famílies i les empreses que acabaran endeutades o fent
suspensió de pagaments, això en quan a nivell econòmic.
En quan a nivell emocional, la gent, després de tants
dies de reclusió i confinament quedarà també afectada. El fet de no poder-se ni
acostar amb el altres, ja no dic abraçar-se o fer-se petons, ni tan sols
encaixar les mans, comportarà un descens de la socialització, sent tan
important per l’ésser humà el contacte físic. Ens ho pensarem dos cops abans de
fer un petó a donar la mà a algú.
|
|
Aportacions: Estem condemnats al confinament perpetu?
|
|
 Els Partits de l’Eix del Mal aprovaven el 26 de
març de 2015, la presó permanent revisable, la màxima pena privativa de
llibertat del Codi Penal espanyol, dins de la Llei de Seguretat Ciutadana o “
llei mordassa”, que amb la boca plena, els que es qualifiquen de partits
democràtiques es comprometien a deixar sense efecte., la llei continua vigent,
i s’ha vingut aplicant contra qualsevol manifestació ciutadana que no pretengui
aplaudir al GOBIERNO.
La proposta de sortida del confinament sembla
que perllonga el tancament d’escoles, i d’espais on es puguin donar
concentració de persones, que només permet a les fàbriques, i als magatzems de
productes bàsics – aviat la roba interior s’haurà de considerar així – ,
infants, joves i jubilats que no son ‘força de treball’ tindrien força
restriccions per a circular lliurement.
Per “garantir” la salut, es limita la
llibertat.
Els epidemiòlegs consideren que la rati de
defuncions al REINO DE ESPAÑA, 9,47%, 11.947 persones sobre 126.168 casos
OFICIALMENT, reconeguts avui 5.04.2020, és una falsedat, i que el nombre
REAL supera amb escreix els 1.200.000.
Afegiu aquí que la proposta de l’equip de
l’Oriol Mitjà i Villar (Arenys de Munt, 23 de juny de 1980) fa un especial
èmfasi en l’avaluació de la immunitat de la població; la detecció precoç de
casos i de contactes,.., en definitiva en fer, allò que a dia d’avui es
reclama per arreu, proves, tests,……
Està clar que NO SOM gaire “sapiens”, la
nostra historia, la començaven amb mal peu contrariant la voluntat de Déu, que
ens desnonava del Paradís terrenal.
Ara, ens mans del ‘maligne’, les peripècies que
narrava George Orwell (25 de juny del 1903 - 21 de gener del 1950), en la seva
novel·la “L’últim home a Europa”, que es publicaria amb el títol “1984”, ens
acabaran semblant suaus.
Confiem que el bon Déu tingui pietat de
nosaltres.
Antonio Mora Vergés
|
Enviat per Redaccio el Diumenge, 05 d'abril a les 14:12:37 (3084 Lectures)
(Comentaris | Puntuació 0)
|
|
|
Aportacions: Banderes d'oració
|
|
 No són freqüents per aquestes terres nostres, parlo de
les oracions, estem no en un estat laic, sinó clarament en un estat contrari a
tota pràctica religiosa, del color que sigui, en això si que podem afirmar que
no som racistes!
Ens carreguen els musulmans amb les seves peticions de tenir un lloc per a
pregar, ens carreguen també els jueus, tot i que aquests no demanen que sigui
l’erari públic qui doni solució al tema dels locals, com no ho fan la majoria
de confessions cristianes i assimilades, com els testimonis de Jehovà, els
Mormons; i com tampoc ho van fer els budistes, que son justament els que fan
servir aquest estri curiós, l’anomenada bandera d’oració.
El terme bandera, és clarament originari de la Xina, amb un anticipació no inferior
a un mil·lenni, a l’ús d’aquest senyal com identificació d’algun grup humà,
exercit, o quan és va saber que eren, com a un país.
L’ús religiós està força concentrat en els països propers al Tibet, i
consisteix en escriure pregaries en un tros de roba, que desprès serà
traslladada fins a un punt elevat, i allí amb els suports que calgui és deixarà
onejar, perquè el vent porti fins al cel, les pregaries permanents d’aquells
que han participar en la tasca, primer de fer la bandera, desprès de portar-la
fins a un lloc elevat i finalment la de fitxar-la de la millor manera possible,
perquè l’efecte sigui el màxim de durador.
Està però clar, que cal renovar freqüentment les banderes, sobretot si recordem
que en la zona del Tibet, els vents son forts, els freds severs i la naturalesa
ensenya per arreu la seva força.
|
|
Aportacions: L'Hostal del Llop
|
|
 Algun mapa el situava en un punt entremig entre el
Coll de Traens i el Coll de la Descarrega, donava servei als que feien el
trajecte entre Granera i Sant Llorenç Savall, o entre aquesta població i
Calders o Mura i Talamanca.
Devia seguir fil per randa allò que disposaven les Constitucions de Catalunya
en la matèria i admetia tothom que pagues, mentre la seva conducta fos
correcta; les prostitutes però només s’hi podien hostatjar un sol dia, i encara
sense fer ús de llur ofici – val a dir que tradicionalment els hostalers
acostumaven a fer en això la vista grossa - ; tampoc podien ésser-hi admesos
els bandejats, foragitats de pau i treva, malfactors ni alcavots; quan als
excomunicats, només hi podien tenir estada si anaven de camí vers el Papa o el
seu Bisbe en demanda d’absolució.
Ens ha arribat únicament el nom que tenia la casa, Hostal del Llop i malgrat la
nostra recerca, no hem trobat –encara – les runes que ens permetin fer-nos una
imatge de com devia ser; en general tenien una distribució simple: una gran
cuina-menjador, i un ampli estable per a les cavalleries a la planta baixa, i
dues grans sales dormitori – inicialment – a la primera planta, una pels homes
i una per les dones; els dormitoris per parelles vindrien en una evolució posterior.
El nom de l’Hostal, sembla que li va ser posat en el període entre mitjans i
finals del segle XVI, n’era el propietari un home d’aspecte embrutit, cabells
llargs, que duia sempre barret de roba ennegrit, capa esparracada i feta a
partir d’una o més mantes de roba, pantalons esquinçats que li cobrien només
fins als genolls, calçat lleuger, i extremitats inferiors i superiors
extremament piloses, del que tothom deia que era un Encantador de Llops, o un
Pare Llop, al que aquests animals ferotges reconeixen com a líder indiscutible.
|
|
Aportacions: Manifest contra la pobresa
|
|
 “Això diu el Senyor: defenseu
el dret i la justícia” (Jr 22,3)
L’ecumenisme
és un moviment de diàleg entre cristians de diverses confessions per trobar espais
de col·laboració i amistat entre ells, en vistes al retrobament. En aquest
sentit, treballa, no únicament en l’àmbit doctrinal o teològic, sinó també en
qüestions de caràcter social i assistencial.
Conseqüent
amb això, el Moviment Ecumènic de
Sabadell, després de mesos d’estudi, fins i tot amb la col·laboració
d’experts en la matèria, vol cridar l’atenció sobre els efectes de la cronificació de la pobresa, la qual és
una de les seqüeles de la crisi econòmica -un dolorós forat negre del sistema
econòmic- que a la nostra ciutat afecta, segons diversos estudis, més d’un vint
per cent de la població. La pretesa recuperació
de l’economia no beneficia tothom per igual.
L’exemple més pregon
n’és, entre altres, la reaparició de la figura dels treballadors pobres, amb sous
molt baixos i contractes molt precaris. Les persones que pateixen aquesta
situació es troben a prop de la vulnerabilitat social o hi són clarament
immerses. També a la nostra ciutat i a la nostra comarca.
|
|
Aportacions: Els Reis Mags amb barretina
|
|
 Una vegada hi havia a Catalunya un poble molt petit i pobre. Hi vivien només tres famílies que lluitaven cada dia per mantenir el poble viu, no volien que quedes desert i abandonat. Vivien del que cultivaven als horts i als conreus, també del bestiar que tenien com conills i gallines.
Les tres famílies ho compartien tot, així podien d'aquesta manera tirar endavant. Les dificultats però no eren poques, doncs les cases eren molt velles i necessitaven sovint un bon manteniment. També s’havien d’arreglar els pous i les sèquies d’on treien l’aigua.
Un any de molta sequera els pous quedaren secs, les sèquies eixutes i les fonts no rajaven. Així és que ja es veien deixant el poble amb molta pena i anar a un altre lloc a on poguessin sobreviure. Provar de fer arribar aigua novament al poble era molt costos i ells no s’ho podien permetre. Ho tenien decidit, a mitjans de gener marxarien.
|
|
Aportacions: Hi ha una palmera al pati
|
|
 Jo hi era, el dia que la plantar. No al meu pati, sinó al dels veïns, que són fabricants i tenen molts arbres i plantes, i fins i tot un estany al mig. I dues tortugues. De fet, tota la quitxalla del barri hi era aquell dia que un gran i sorollós camió, amb tres o quatre operaris forçuts, la van dur. Anava lligada amb cordes gruixudes. Una grua la va enlairar, i, amb l’ajut i maniobres dels homes, que, esmaperduts, bramaven tot de paraulotes, la van col·locar amb no massa miraments al clot que ja hi havia preparat prop del llindar amb el carrer que pujava des de la riera. “M’han fet mal”, em va dir un dia la palmera. “Quan aquells borinots em van deixar caure al forat, em fan ferir a les arrels. No sé pas com anirà la cosa”. “I a més a més –va afegir- em trobo tan sola sense una altra palmera que em faci companyia…”.
Feia pocs mesos que havia acabat la guerra quan els fabricants del costat de casa es van fer portar una palmera datilera. El metge els havia dit que d’aquesta manera els seus fills, la Mariona i el Carlitus, podrien reforçar la seva alimentació amb els fruits de la palmera, que eren molt més saludables i més naturals que l’oli de fetge de bacallà. La Mariona i el Carlitus eren molt entremaliats, però tenien bon cor. Anàvem al mateix col·legi, i tots tres ens estàvem preparant per a la Primera Comunió. A vegades, el Carlitus feia enrabiar la Mariona tot dient-li: “Mariona, cul de mona!”, “Mariona, cul de mona!”. I aleshores la Mariona saltava la tanca del meu pati i venia a jugar amb mi. Moltes vegades, tots tres ens posàvem sota la palmera i voltàvem el seu tronc jugant a fet a amagar. Mai no oblidaré els cabells enrinxolats del Carlitus ni els esclats de riure de la Mariona. Durant aquelles estones d’esbarjo la palmera aixecava tímidament les fulles com dient: “ara que em feu companyia em sento més contenta”.
|
|
Aportacions: L'amor de l'osset per la seva mare
|
|
 Aquesta faula tan bonica ens alegrarà els cors aquests dies de Nadal!
Un paisatge meravellós, tot nevat…
Les muntanyes havien acabat de rebre els primers flocs de neu i n’havia quedat un bon gruix. Aquí vivien una óssa amb el seu fill.
Els dos óssos, mare i fill, poc es pensaven que aviat tindrien un greu incident.
Uns caçadors feia temps que perseguien als óssos, no els volien per aquelles muntanyes i un dia, un d’aquests caçadors va veure l’óssa i l’osset, tot i estar lluny va disparar un tret tan precís que va ferir de gravetat a la mare. L’óssa va quedar inconscient allà mateix i el pobre osset només feia que llepar-li la ferida amb l’esperança de curar-la, però quan es va adonar que la seva mare no es movia es va témer el pitjor, i va pensar que havia de fer alguna cosa.
L’osset tot plorós, pensava:
─Què puc fer jo, que sóc tan petit per salvar la vida a la meva mare?, després de pensar una estona se li va ocórrer una cosa:
─Ja ho sé! va exclamar, baixaré al poble a buscar ajuda, però… com hi vaig si mai he anat sol, sempre he anat al costat de la mare? es va preguntar.
|
|
Aportacions: Mirall de l'ànima
|
|
 La frase deia, "la cara és el mirall de l'ànima "; avui això de l'ànima no està de moda, avui es porta ser "dur", comportar-se amb la resta de persones de forma desconsiderada i àdhuc despectiva.
Imagino que no caldran exemples perquè tothom en tot moment, ho troba un energumen al davant, o es transforma ell, en un energumen; la qüestió és lluir la mala educació, fins i tot "la mala sang" amb qualsevol motiu, i si és per un tema menor, doncs encara millor, oi?
Habitualment durant el dia veig una munió de cares, al anar a la feina, a la mateixa feina, al sortir de la feina, i amb els anys, quasi sense voler, he acabat llegint "cares", la major part en parlen de tristesa, de patiment - real o imaginat - , de desencís, algunes fins i tot de fàstic profund, no se sap si respecte del mateix individu o de la resta del món.
El que trobo a faltar són cares felices, potser cercant una agulla en un paller tindria més èxit penso jo, oi?
|
|
Aportacions: Un grill a casa dels avis
|
|
 Doncs sí, a casa dels meus avis tenien un grill, no l’havien pogut trobar mai, no coneixien el seu amagatall i a l'estiu només se sentia el cant del grill, amb el seu característic "cric-cric".
Cada any passava les vacances a casa dels meus avis, em tenia ben intrigada el grill, quan els meus avis dormien i es pensaven que jo també dormia, sortia al pati a veure si veia al grill, i alguna vegada l'àvia m’havia enxampat escoltant el cant del grill i em preguntava: ─com és que no estàs dormint, que no tens son? no ─li contestava i afegia: ─estic molt fresca aquí al pati, dins fa massa calor i a més, gaudeixo molt amb el cant del grill.
L'àvia em va aclarir: ─Fa temps que el sentim, però mai l’hem vist, hem buscat però res, i em diu: ─Me’n torno al llit, tracta de no anar a dormir massa tard, d'acord? d'acord ─vaig contestar, fins demà. L'àvia es va acostar, em va fer un petó i jo li vaig donar un altre. I se'n va anar a dormir.
Per costum, jo sortia cada dia al pati a escoltar el cant del grill, m’encantava el seu cant, de vegades grinyolava fort. El buscava sempre, havia mirat per la bassa, per les bardisses, enmig de les fulles, per la gespa, per tots els racons, i el grill no apareixia.
Al matí, encara que anava a dormir tard, era la primera a aixecar-me per contemplar la magnífica vista que tenia des de la meva habitació, un paisatge tot verd i envoltat de muntanyes, m’arreglava i baixava a esmorzar.
|
|
Aportacions: Crònica d'un alliberament
|
|
 No va tenir una infància fàcil. El Ramon era el gran de tres germans, des dels 12 anys va haver d’assumir en moltes ocasions el paper de cap de família. El pare era viatjant i passava llargues temporades fora de casa. La mare des dels 33 anys havia quedat afectada dels nervis, segons els metges per fer més feina del que podia. Hi havia dies que es passava el dia plorant incapaç de fer res. Del llit al sofà estirada i del sofà al llit. El germà mitjà era un tranquil i no li afectava ni ajudava en res, el petit tot el contrari era hiperactiu i difícil de domar.
Vivien a casa la iaia “genio y figura hasta la sepultura”. El Ramon pensava que el seu pare reposava de la iaia i la mare quan estava de viatge. Ell en canvi havia d’assumir una responsabilitat que encara no li tocava. -Tot li ve del que va veure i va haver de patir de jovenet- li van dir una vegada en una de les visites al psicòleg que feia sovint el Ramon ja de gran.
Tenia 49 anys i els seus germans s’havien casat i marxat de casa. La iaia havia mort feia ja anys i el seu pare també els havia deixat víctima d’un càncer. Ell vivia sol amb la mare a la mateixa casa. La mare amb l’edat havia millorat del nervis i era bastant autosuficient. Ara el que estava tocat dels nervis era ell.
|
|
Aportacions: La rebel·lió de les rajoles
|
|
 Era un fabricant de rajoles de tota classe que no en parava de fabricar. Tothom que el coneixia li deia “Joles”.
Vet aquí, que en Joles, estava molt preocupat pel que estava succeint en el seu poble. Veia amb preocupació que totes les rajoles que ell “artesanalment” fabricava i després els paletes col·locaven a les voreres, al cap d’un temps ja no eren ni la meitat de boniques.
En Joles, exclamava: – No hi ha dret! No tenen cura de les meves rajoles!
El que ell no sabia era que les rajoles també estaven molt disgustades pel tracte que rebien. Eren embrutades pels humans, tant petits com grans, hi tiraven brossa, els gossos pixaven i defecaven al damunt, quan venien festes rebien vomitades dels eixelebrats que quedaven allà sobre les rajoles fent-les envellir…
Un dia, com tot té vida i les rajoles també en tenen, una d’elles va exclamar:
-Haurien de tenir vergonya, segur que si els hi passés a ells, ja s’hi mirarien més, ja, segur, tota enfadada!
De tant ofesa pel tracte que rebien i amb raó, va convocar una reunió amb totes les altres rajoles i va exposar el tema: -Ens deixen deixalles, se’ns pixen i defequen, ens vomiten al damunt, que més ens poden fer ja?
Quan van acabar la reunió ja havien decidit el que farien: UNA REBEL·LIÓ DE RAJOLES.
|
|  |
|
La Galeria fotogràfica, web recomanada per patrimoni.gencat
|
|
Hem rebut
9238064
impressions des de maig 2005
|
| Diumenge, 07 de juliol | | · | El pou de glaç i els menairons |
| Dimecres, 08 de maig | | · | Despistats, però feliços |
| Dimecres, 24 d'abril | | · | L'origen de la rosa de Sant Jordi |
| Dimarts, 16 d'abril | | · | Quins temps aquells!! |
| Dilluns, 18 de març | | · | La Marieta perduda |
| Dilluns, 17 de desembre | | · | Fins a setanta vegades set |
| Divendres, 30 de novembre | | · | Diàleg per a la comprensió* |
| Dimarts, 24 d'abril | | · | L'Escanyapobres |
| Dimarts, 10 d'abril | | · | Insomni |
| Dimecres, 07 de març | | · | L'home que volia morir o viure |
| Dimecres, 15 de febrer | | · | ''Se va el caimán'' |
| Divendres, 16 de desembre | | · | Conte de Nadal |
| Dilluns, 12 de desembre | | · | Baula, el destí dels humans |
| Dimarts, 25 d'octubre | | · | L'afer Quintana |
| Divendres, 21 d'octubre | | · | Al enemigo, ni agua !!! |
| Dilluns, 27 de juny | | · | L'imperi del mamonisme |
| Dijous, 28 d'abril | | · | No a l'abandonament ni al maltractament animal. Adopta! |
| Dimecres, 13 d'abril | | · | Zapatero, se va de ''rositas'' |
| Dimarts, 04 de gener | | · | Els Reis Mags, la logística i la veritat |
| Dijous, 09 de desembre | | · | La reflexió de la jornada |
Articles Vells
|
|
Portada 
