moianès.net, el portal del Moianès i rodalies - Un monòlit de la Guerra del Francès

Sota una alzina immensa al terme de Sant Quirze Safaja, al camí que va del poble de Sant Quirze a la masia de Barnils i a les envistes de les masies de Serracarbassa i Serratacó, trobem un testimoni que ens parla amb paraules inscrites a la pedra d’un fet ocorregut ara farà exactament dos-cents anys.

El monòlit és un monument commemoratiu d’un fet luctuós: l’assassinat d’un veí d’aquelles contrades, el prevere Domingo Barnils, que una colla de soldats francesos, durant la Guerra del Francès (1808-1814), va agafar en aquest racó de món de Catalunya i van degollar. Fou enterrat el 27 d'abril, així com Andreu Sarrà (masover de Serracarbassa). Se suposa que tant Domingo Barnils com Andreu Sarrà devien sortir de casa o entornar-se-n’hi i en aquesta alçada –a poc més d’un quilòmetre del mas de Barnils i a pocs metres del de Serracarbassa- s’esdevingué el lamentable episodi, com tants d’altres en devien passar però dels quals el temps ha esborrat la memòria, si més no la memòria viva. Els documents antics ens parlen de tres passades diferents dels francesos pel terme, durant els quals van robar i assassinar en diversos masos ( el Serrà, Bernils, la Corona, Serracarbassa i Can Sants entre d'altres).

Els assassinats potser foren una represàlia pels enfrontaments que hi ha documentats, succeïts entre l'11 i el 14 d'abril del 1809 entre les tropes napoleòniques i el somatent, com consta en el registre d'enterraments de la parròquia. A més a can Barnils la tradició oral diu que al turó del Putxot -proper a la casa- s'hi havien enterrat molts combatents sota unes grans lloses de pedra que una torre elèctrica actual ha desfet.

El monument de què parlem, més que un monòlit, és la base prismàtica d’una creu de ferro que va desaparèixer durant la Guerra Civil (1936-1939) i de la qual l’únic indici és un petit clot que hi ha a la part superior del monòlit.

En el moment de celebrar el 200 aniversari de la Guerra del Francès és oportú de recordar aquests testimonis menors, que donen fe de les ferides cicatritzades pel pas dels anys, considerant a més que poques peces com aquesta han sobreviscut fins a l’actualitat.

Cal tenir en compte que durant aquest conflicte bèl·lic, el clergat regular i secular va ser una víctima propiciatòria, arran de la posició clarament antirevolucionària que l’Església de tot Espanya va mantenir, donades les conseqüències que la Revolució Francesa havia tingut per l’Església a França.

Amb tot, mossèn Domingo Bernils pertanyia al bisbat de Vic en l’època que fou bisbe Francesc de Veyán i Mola, home culte i introductor, junt amb altres intel·lectuals, del moviment de la il·lustració a Vic.

TRANSCRIPCIÓ DEL MONÒLIT:

CARA A LO AÑ 1809 AQUÍ DEGO-LLAR-EN LOS GAVAÍ-TS E
CARA B MORI DOMI-NGO BERN-ILS PRÊ(VERE) I BENEF(ICI)AT ENCO-MANE-ULO A DEU

Foto Agustí Ballester

El text que descriu el fet està escrit d’esquerra a dreta i de dalt a baix al llarg del monòlit, sense respectar síl·labes ni puntuacions. La lletra epigràfica utilitzada, irregular i força matussera, reflecteix la poca perícia tècnica i estilística del picapedrer. El coronament és un dibuix cisellat d’un calze amb la Sagrada Forma amb el birret de prevere dalt, de manera que en resulta un efecte com de calavera que reforça el contingut del text i el fa més punyent.

Tot dintre d’uns recursos limitats, molt populars, lluny dels grans monuments que s’edificaren a les grans ciutats per commemorar episodis semblants. Malgrat aquesta justesa de mitjans, el monòlit té un valor simbòlic, el de ser, molt probablement, un monument aixecat pels veïns que intentaren dignificar el record d’un conveí i la seva mort a mans de les tropes franceses. Res més... i tot.

Així, doncs, avui aquest testimoni de pedra resulta potser només un objecte anecdòtic a la vora d’un camí, però acompleix perfectament la missió per a la qual va ser creat, perpetuar la memòria d’un home i un fet que altrament el temps s’hauria encarregat d’esborrar. És també el reflex de la suma d’incidents que no s’expliquen mai en els llibres, ni consten entre les grans cròniques, i que són la crua realitat de qualsevol guerra, tal com va reflectir magistralment Goya en els seus Desastres de la Guerra.

Albert Domènech

http://piscolabislibrorum.blogspot.com/